Es pot escriure poc als mitjans en català. Poc i de poca qualitat. Poc perquè hi ha poc espai físic i perquè tot el món s’ha fet més petit però a Catalunya s’ha notat més perquè ja érem més petits que els altres, i més fanàtics: és a dir, dues vegades més petits. I també perquè hi ha una estretor -en tot el que fa referència al costumisme i a les senyoretes- que exagera encara més la petitor. Catalunya s’ha tornat un país antipàtic per a la llibertat. És una antipatia transversal. Sostenible. Quin fàstic.
Cada vegada són més freqüents i més llargues les converses -sempre amables, d’altra banda- sobre el que no es pot escriure, i no tant pel grau d’adscripció ideològica sinó pels marges del carril central. S’eixampla el ventall dels pretextos. Va haver-hi un temps en què a l’Avui i al meu blog d’abans us vaig estirar aquests límits i tots vau poder escriure més coses. De l’Avui van fer-me’n fora. “Si así no hubiera sido yo habría seguido jugando a hacerte feliz”, però la decisió no era meva. Ara em pregunto què vau fer-ne, d’aquella llibertat.
Ara que jo l’he necessitada per tornar a escriure en català m’he trobat un erol estorat de ionquis del procés, tots moribunds de la mateixa droga i de la mateixa xeringa. Cols i raves, no només processistes o els que diuen que ells no en són (i encara en són més). I he de tornar a començar. El 2006 tenia més força. Us coneixia menys, us creia més capaços. Em semblava que teníeu més ganes de ser importants. Em vaig equivocar, només teníeu ganes de jugar a ser-ho, de fer un esplai, de fer un cau, i us vau anar fent una llibertat de la mida dels vostres defectes i no de les vostres esperances. Una llibertat Pilar Rahola. Ella i no jo -ho admeto amb tota la humilitat, i tot el reconeixement- va acabar sent la vostra prescriptora, això que ara els de la mandra en diuen influencer. Hi ha aquests nois de la Sotana que al principi vaig escoltar. Un programa, tres programes, deu programes. No res. Al final eren la Rahola passats de ratlles. Escriure bé vol dir, sobretot, pensar bé. Desde 2017 fins avui Catalunya no ha deixat ni una sola idea. S’han apagat tots els llums, que vol dir que en realitat no n’hi havia cap d’encès.
Veient el material no era gens difícil d’imaginar aquest final. El de Pilar i el vostre. En la seva gira de comiat del 2007, Lluís Llach presentava no recordo quina cançó -em sembla que una de les dues que va fer sobre el nou Estatut, molt dolenta- dient que era la nostra responsabilitat somiar bé perquè els nostres somnis serien la realitat dels fills i dels néts que havien de venir.
Mira que la Llaca n’ha dit, de disbarats, d’ençà que va deixar de cantar. Però tenia raó en això dels somnis. I vam somiar malament i potser jo també. Ara caiem per un pou negre de somnis de pobra qualitat i a Catalunya res no és més gran que les persones que ho controlen. N’hi ha prou de posar un cretí en un semàfor per crear un col·lapse. Diem que tenim càncer però només perquè volem fer llàstima. No som pobres, no estem malalts. Som catalans. Periodistes de l’Ara fent el pagès al Dry Martini. Noietes que quan els toquen el cul necessiten un Trankimazín, anar al CAP i posar una denúncia per agressió sexual. On anirem a parar. Una conversa forçada en una discoteca plena de gent que no va enlloc. Som els dies en retrocés.
N’hi ha prou que qualsevol operari tingui un prejudici per aturar el ritme de la maquinària sencera. Tot raquític i trencadís. Catalunya és avui molts més motius per no publicar un article que per publicar-lo. Moltes més telefonades per dir-te que aquest to o aquesta paraula o aquesta pàgina no poden ser que per demanar-te que escriguis més a canvi dels mateixos diners. Moltes més estretors que somnis, pèrdues de memòria perquè els teus fills només sàpiguen dir adéu fent el gest de l’onada amb la mà. Jerarquies de cap per avall, sense prestigi. Càrrecs intermitjos aferrissats, lliçons de dignitat sense haver-ne tingut mai.
Obre un diari en català i sobre qualsevol assumpte que llegeixis seran més vibrants els articles que t’imaginis que els que hi llegiràs publicats. Primer topes amb tots els límits i després t’acostumes a escriure més baix. Baix de renúncia i baixesa. Baix. Una febre interrompuda. No sé córrer però puc escriure molt més ràpid. Catalunya és una dona deixada que fa molt soroll i riu per avançat. La música pateix.
No espero dormir les nits senceres ni que els fàrmacs puguin substituir l’angoixa. Però sovint quan escric i és fosc i veig la ciutat als meus peus i amb les llums enceses penso en una noia de quan jo era molt jove i dèiem: “aquests dies són nostres i aquestes llàgrimes són lliures”. Els que et coneixien d’abans t’intentaven allunyar de mi. També dèiem que si teníem una filla li posaríem Alegria però després vaig deixar-te anar la mà quan vam entrar a l’hospital. He d’escriure molt més perquè moltes paraules em ressonin al cap i no em deixin sentir el crit trencat de tot el mal que he fet.
Però no hi ha espai a Catalunya per escriure de veritat. Ni per entrar en l’obscuritat ni per sortir-ne. Tot just per superar un obstacle o un enemic, o per esquivar una navalla, només gent del mig saludant-se des de la porta. Trafiquem amb la passió com amb les drogues, són mentides que ja ens havíem dit abans.
He estat cuinant tota la tarda. Volia que us agradés el primer sopar a casa.
Les Nines 