Les Nines

Em faig gran i sento un brunzit a l’habitació, un brunzit elèctric i el segueixo d’un racó a l’altre, parant l’orella a les parets, creuant en diagonal l’espai amb les mans a terra. De vegades és un brunzit, d’altres una remor o el ritme d’un pols. De vegades sembla que desapareix però quan me’n començo a convèncer m’estiro al sofà i el torno a sentir, com un núvol sobre meu, un núvol que no anuncia cap tempesta. Potser és el brunzit de la nevera en repòs, refredant aquesta nit d’hivern. Potser és el brunzit de les veus dels meus pares sota una llum suau, la nit de Reis; o el brunzit d’un canvi d’opinió o d’una pregària en un idioma estranger. Una vella coneguda encén una espelma de matinada. La seva veu s’esquerda i ella fa un pas enrere. “Has subestimat el meu poder i no ho vols reconèixer”. I aleshores m’aterra estar abandonat, que hagi renunciat a mi amb els seus ulls color de cafè fred. Potser m’ha arribat el temps de ser un somni cansat, tan cansat con un somni que vol morir. Potser el brunzit no existeix i la desconeguda és una carterista acariciant-me la cama per distreure’m. Potser és només la instal·lació elèctrica i les parets respirant profundament, i jo sóc un heroi com els clàssics, que ha evitat l’abisme de la desesperació durant molt de temps. O potser és només que m’estic fent gran i ja he confós el fang amb el talent.