Dos il·lustres amics han escrit aquests darrers dies articles d’una vulgaritat irreparable. Un sobre la mort del seu gos i l’altre sobre que l’ha deixat la nòvia. No em sembla raonable escriure sobre cap de les dues coses, que són una i la mateixa. Massa amor vessat sense forma, sense metàfora. Massa mandra. Tenir gos, tenir nòvia. Humanitat esfilagarsada. Només et falta tenir un nen apadrinat a l’Àfrica. En l’edat que t’has hagut de casar i no et cases, pots tenir nòvia, i estar-ne molt i ser molt feliç amb ella. Però si et deixa no pots queixar-te. No vas fer el que els homes fan. No vas prendre-la en matrimoni sagrat, davant de Déu, i ara ploriqueges perquè se’n va. No pots somicar com un “random gay” el que no has sabut defensar -i pagar, amic meu- com el cap d’una família. Que et deixi la nòvia és tancar la porta amb les claus oblidades a casa. Ves a un hotel i espera a que l’endemà vingui la minyona. O truca al serraller però escriure és una altra cosa, més seriosa.
La mort del teu gos és el que mereixies per animalitzar els teus sentiments sagrats, de fill de Déu, per projectar-los en una bèstia que a més a més ja sabies que duraria menys que tu. Comprar un gos és comprar tragèdia. Comprar amor fàcil i llepador, però és la mort que et llepa. La mort anunciada i tu creies que només era un peluix que bellugava. En els dies emboirats no sabies distingir l’amor del gos i el dels teus fills. Vas comprar deixadesa, falsificació com els bolsos que regales a les dones que no estimes gaire. Rere el teu gos sempre hi ha un negre que estira la manta i corre amb el sac quan ve la guàrida urbana. “Agua, agua”. Són una cosa i el mateix aquestes ulleres de Gucci fals i la facilitat amb què després escrius frases com “ell sempre hi és” o “sempre s’alegra de veure’m”. Frases més humiliants que tenir nòvia, frases que són les que escrivim quan no pensem, quan no paguem el preu -sempre el preu, sempre- de relacionar-nos amb adults, la profunda incomoditat de l’altre i que no calli quan tu estaves explicant l’últim racó de la teva absurda complexitat. No és la nostra intenció espatllar les coses però ho fem.
És una atrocitat forrar-se les butxaques amb les desgràcies dels pobres, una atrocitat que dos com vosaltres escriviu per queixar-vos de dolors que vosaltres i només vosaltres us heu causat per no comportar-vos com un homes. Una nòvia que et deixa, un gos que mor. Sou dinar d’escola pública, el desdeny amb què l’esquerra ens parla, com si fóssim idiotes sense cura.
Si busques l’amor en una botiga de saldos i el que et donen no satisfà les teves expectatives, no et tornaran els diners. Els trens buits, abandonats a l’estació, no et porten al teu destí i només serveixen per escriure barates cançons d’amor sobre la noia que marxa o per enterrar-hi el gos.
Les Nines 