Parem a dinar a Lleida, camí de Mugaritz. A la taula del costat, un home d’uns 80 anys. Pentinat com Anasagasti i acompanyat d’una dona negra que estrena la quarantena i el seu fill -el de la senyora- que potser en té 20.
Pons -m’ho explica el xef- és un empresari local i ric, que fa molts anys freqüentava un bordell de la zona d’Alcarràs, on hi conegué aquesta noia. L’empresari, i cal dir que això els rics catalans ho tenim, i és dolç i digne que així sigui, convertí el vici en capritx, la tragué de la prostitució i la convertí en la seva secretària. Hi continuà tenint relacions, n’estava enamorat, però ja fora del cercle viciós, havent-li donat una feina digna i pagant-li un senyor sou. Pons no ha tingut mai família perquè s’ha dedicat sempre a l’empresa, que és una fàbrica. Ell sol dir que està casat amb la seva feina, i porta més de 60 anys dedicant-s’hi incansablement.
Passà el temps, i la noia li demanà que s’avingués a acollir el seu fill, de Senegal, cosa que Pons féu sense donar-se cap importància, i amb la particularitat que quan el noi arribà de l’Àfrica, entengué que havia de respectar la mare i ja mai més no s’hi va tornar a enllitar. Encara és la seva secretària, li ha pagat els estudis al noi, i la manutenció, i la mútua, i ha respectat l’espai de la mare perquè el fill no sospités mai el seu antic ofici. Li ha fet de pare i de padrí, i el noi, que durant el dinar juga tota l’estona amb el mòbil, és sempre amable amb la mare i el patró, amb tota la tendresa i sense cap tensió.
Pons encarna l’empresari tradicional català, fabriquista, tossut, dedicat, marranot però que en el fons és un sentimental. Una mica solitari, una mica sòrdid, però molt generós quan troba la manera de poder-ho ser sense perjudicar el negoci. Pons és la base del país, el pa de pessic del pastís. I la paràbola que els catalans, de les pedres en fem pans, es concreta en ell que, d’un bordell, en va fer la seva mena de família.
L’estampa té molt de Lleida, molta camisa de quadres, bambes amb plataformes i anoracs lluents. Encabat de dinar la gent demana limoncellos i Baileys. Tot rural, provincià, adinerat però sense classe, hortera però sense mala intenció. A Pons se li veu el sàtir, i jo crec que de tant en tant la secretària encara li té alguna atenció -com un deixar-se en l’abandó- però és remarcable la consideració de deixar de tenir-la d’amistançada oficial quan el seu fill arribà a Espanya. És aquest punt de contenció dels catòlics, que a través de la redempció creem espais de llum on hi havia només fosca; i que, sempre a la nostra manera, i sense que ningú no ens vingui a dir el que hem de fer, interpretem el fet que, a diferència dels protestants, per a nosaltres l’home no només es justifica en la fe, sino en les bones obres. Això l’esquerra no ho entén, perquè no entén l’ànima, ni el misteri, ni el que fa que la vida sigui sagrada, però el que Pons fet per aquesta dona i el seu fill és més important que l’IVA, i quan als empresaris catalans els han deixat treballar i guanyar diners, la seva generositat ha estat més creativa i productiva que la distribució de riquesa de l’Estat. Hi ha un excés de puritanisme ignorant, aquesta estretor mental de qui mai no ha pagat cap nòmina, ni té la menor idea de com podria fer-ho, i es creu en condicions de dictar lliçons de moralitat. Si avui féssim un referèndum, Pons acabaria condemnat per ser empresari, catòlic i client d’un bordell; i pocs li valorarien la caritat que tingué i té amb la seva exprostituta. Quina foguera no li encendria la CUP, al pobre Pons? Què ha fet mai la CUP per a les prostitutes? Quins estudis li ha pagat a qui noi de Senegal? Jo sóc Pons i a mi Pons em representa, llevat del seu gust per les camises i el seu pentinat Anasagasti.
Ara tothom s’atreveix a alliçonar-nos en nom de la correcció política i dels “col·lectius afectats”. Tothom es creu amb dret de proclamar-se el defensor de no sé quantes causes. Però no conec cap feminista, d’aquestes que m’insulten, que hagi canviat més bolquers que jo, ni que hagi donat més biberons, ni que hagi redimit ningú com ha fet Pons. He hagut d’aguantar, creieu-me, moltes lliçons. Massa lliçons de massa persones que no només no són millors que jo sinó que no tenen cap idea de generositat que pugui fer pensar a Déu que va ser un negoci concedir-los la vida.
En tot això penso mentre veig Pons conversant animadament amb la seva acompanyant i el xef m’explica la història. El món seria un lloc molt millor si hi hagués menys feministes i més Pons, donant per descomptat que la prostitució, per molt que insistim a prohibir-la, continuarà existint en totes les seves formes i intensitats, algunes ben properes i familiars, i tan revestides d’una falsa intensitat. Al capdavall, l’alta costura no existiria si no fos per aquest equívoc, perquè ningú no paga cinc mil euros per un bolso si no está comprant una altra cosa.
Pons paga i paga sense mirar. Mare i fill li donen les gràcies. Tots tres s’alcen i se’n van, perquè el patró torna a la fàbrica sempre a les quatre. No sé quina hora deu ser a Àfrica.
Les Nines 