Un dels més aclaridors moments de 2022, que tampoc no trobà espai a la premsa catalana per ser degudament celebrat, fou quan Andreu d’Anglaterra arribà a un acord econòmic amb Virginia Giuffre, que l’acusava d’abusos sexuals. Quan es pacten diners, com diu l’acudit, el que vostè és ja tots ho sabem i només estem negociant el preu. Jo sóc pare d’una nena i precisament perquè no em puc prendre més seriosament el crim de la violació, desconfio quan algú accepta diners a canvi de perdonar-lo, de no denunciar-lo o d’oblidar-lo. Hi ha una part de mi que està en venda, però no aquesta. Virginia Giuffre potser era menor quan els fets ocorregueren, però tenia 17 anys, dins del marge del consentiment, i era perfectament conscient del que feia. Va cobrar aleshores, pels serveis prestats, com professionalment es fa i ha cobrat passats els anys a canvi de deixar d’enredar. Això tenia un nom llavors, i té un nom ara, probablement pitjor. Tothom el sap però no el veuràs escrit a la premsa catalana. Un dolor tan atroç em sembla més creïble quan es reivindica a l’instant i no passades les dècades; i quan la justícia és l’única compensació que s’accepta.
El príncep Andreu i l’empresari Epstein contractaven noietes. Aquestes noietes, que acudien lliurement a la festa, no només cobraven sinó que l’endemà reclutaven les seves amigues, que també hi acudien joioses, i també cobraven, i també reclutaven més amigues; i tothom pagava i tothom cobrava i tothom estava content. Amb el pas del temps algunes d’aquestes noies van voler tornar a cobrar, però sense proveir ja el servei, i es van fer les víctimes d’un abús perquè ser víctima – ho fossis o no- estava i està de moda. I escolta: la van ensopegar, perquè la mentida va funcionar perfectament i van cobrar i de valent. S’estima que el príncep Andreu va pagar vora 8 milions d’euros, i fins i tot hi ha diaris que digueren que foren 14.
Quan acceptes de cobrar s’acaba el lament i comença la transacció. Comença Convergència i Unió, per dir-ho a la catalana manera. Hi estàvem molt acostumats, i ens semblava bé. 72 diputats. Però de sobte ens va començar a saber com greu. Un greu profund, transversal. Perquè tu en un diari català pots dir perfectament que ets o no ets independentista, del Barça, del Madrid o de l’Espanyol. Pero no pots dir que les noies que cobraven per enllitar-se amb l’Epstein, o per fer-li massatges eren putes i reputes (reputes les que repetien, i a sobre reclutaven amigues). Tu pots dir que ets del PSC o de la CUP, però no que al príncep Andreu li van fer un xantatge d’efecte retardat, i que cal tenir una humanitat molt minsa per fer-te la falsa víctima, passats 30 anys, en nom del dolor real que tantes dones pateixen.
Catalunya té una mala relació amb les llibertats, només cal veure com les ha fetes anar. Però hi ha una tensió pitjor i és la que té amb el mirall. El president Pujol trucava a TV3 per queixar-se d’una paraulota que s’hi havia dit amb la seva amant nua a l’altre costat del llit. Convergència ja no existeix, però dir-li puta a una que ho és continua estant més prohibit que no que siguis tu qui la xul·legi i et quedis els diners.
Les Nines 