Les Nines

Val molt més l’eficàcia d’Isabel Preysler per triar homes adequats i liquar-los que un novel·lista aborigen, autor de llibres escrits fa dècades i que ja no aporten res a la diversió social. Escriptors com Mario Vargas Llosa n’hi ha molts, i de millors. De dones com la Preysler no n’hi ha cap altra. Com ella només hi és ella. Ha estat pionera a Espanya d’un dolç estil nou, amb una precisió i una professionalitat que en aquesta disciplina no l’havíem vista mai. Potser l’exemple més clar del valor de Isabel Preysler és que només amb la seva imatge va alliberar la projecció regional i utilitària de Porcelanosa i la va tornar una referència del món del luxe.

És una llàstima que a Catalunya haguem tingut tants escriptors i tan poques senyores realment d’alta societat. Quan no tens Preyslers i només tens poetes, el teu poeta nacional acaba sent Miquel Martí i Pol. Tot rodola. Ens falta puta de fons, “petite pute”. Crec que el lector m’agrairà que expliqui l’ús de “petite pute”: és només meva la responsabilitat d’afrancesar-la, però quant a l’origen i sentit d’aquest sintagma, té a veure amb aquest ànim ben femení de distreure, amb o sense sexe o intercanvi econòmic, però sempre des del clar profit per a tots. 

Isabel Preysler té la presència més determinant d’Espanya, la que més portes obre i tanca, i davant d’aquest poder extraordinari resulta poc més que anecdòtic un peruà senyor gran que si va tenir talent va ser fa molts anys i ara és un bastó maldestre gelós. Qui tenim a Catalunya que s’hi pugui comparar? Quina senyora indiscutible omple l’espai amb la seva presència? Quina podria convertir en luxe una empresa camperola? 

Succeeix en totes les relacions que es trenquen que arriba el temps de fer recompte i especular sobre qui ha estat el més damnificat. Qui ha perdut, qui se n’ha beneficiat.  Hi ha un patró de mesura universal per establir aquesta jerarquia (i totes les altres). Qui és més important és sempre qui més a prop ha estat de Julio Iglesias. I la senyora Preysler fins i tot el va tenir dins!  No hi ha doncs debat. Per molt premi Nobel que sigui -aquest premi que d’altra banda s’ha donat a pallassos com Fo o a nois de les guitarres com Dylan- Vargas Llosa no pot competir amb una exdona de Julio Iglesias, que és molt millor trofeu que qualsevol diploma suec. 

Sovint hi ha un menyspreu per les senyores que utilitzen el cos, la figura, la presència per aconseguir ingressos. A mi em sembla una genialitat, i em destrueix per dins que la meva presència no sumi i més aviat resti -per no parlar de la meva figura. La senyora Preysler sap interpretar cada moment, cada “aire de Las Meninas” -com Dalí diria- i adaptar-se i fer que aquesta vetllada sigui un èxit. No hi ha cap escriptor que pugui escriure línies tan perfectes en espais tan diversos com les que broda la protagonista de “Hey!” només amb un moviment. És molt difícil saber desenvolupar-se en ambients tan sofisticats i tan diferents i tan complicats d’entendre, fins i tot per a persones molt intel·ligents, com ho fa, i sense despentinar-se, la senyora Preysler. Costa molt tenir un sentit permanent de l’oportunitat, i saber distingir amb finor les categories humanes, per dirigir-te a cadascuna amb la màxima eficàcia. No crec que Mario Vargas Llosa sàpiga fer-ho ni que les seves estades a Espanya ens hagin aportat gran cosa. En qualsevol cas, li hi hem aportat nosaltres.

L’única cançó d’amor catalana alegre i no gens transcendent ni tràgica, ni pesada, i que té el típic gust de cony que tenen les bones cançons d’amor franceses, és el Conillet de Vellut, que Joan Manuel Serrat dedicà a la model Susan Holmquist. Era 1969. La Gauche Divine, Boccaccio. Catalunya tingué algunes temptatives de Preysler, però el nostre caràcter és massa rural per trobar-nos-hi a gust. Ens prenem seriosament una calçotada com l’1 d’octubre i som incapaços de reconèixer-li el crèdit i la valença a una senyora que és la imatge d’una marca de rajoles. Quin país més eixorc. Així no anirem mai enlloc. També Vargas Llosa es prenia tan seriosament que va intentar ser president del seu país. Quin ridícul! 

En canvi, Isabel Preysler va canviar l’alta societat espanyola i va demostrar que una filipina, que les teníem totes per minyones, podia amb talent convertir-se en la propietària del palau. Resulta tan vulgar el victimisme de dona maltractada amb què ara Vargas Llosa intenta dissimular la seva ràbia per haver estat abandonat, com les novel·les de Lluís Llach i aquestes coses polítiques que diu, d’àvia desorientada a la residència, que ja no sap si és de dia o de nit.  

Aquesta Llaca que diu que estem represaliats i ocupats, tal com Vargas Llosa ha dit que la seva exdona el tenia segrestat. Segrestat! Marededéusenyor! Deliris de senyor gran tractant de revestir d’una èpica que no existeix el que no són més que les seves dificultats cada vegada més penoses per aixecar-se sense ajuda del sofà.