El president Puigdemont ha cridat a la mobilització contra la cimera francesa del proper 19 de gener. Jo escric en català, entre d’altres coses, perquè hi ha assumptes que hauria de gastar la meitat de l’article perquè un lector de Madrid entengués de què estic parlant. Com es diu la consellera d’Economia? Jo sé com es diu però he hagut de mirar-ho i si passés pel meu costat seria com si passés qualsevol altra persona.
El problema de l’independentisme, i de Catalunya, és que necessita la meitat de l’article perquè hom entengui el tema de la conversa, molt abans de decidir si hi està a favor o en contra. D’aquesta cimera ben pocs independentistes en tenien notícia i ara resulta que han de perdre un dia de feina per anar-hi a tocar la pandereta. L’independentisme s’ha tornat una actriu en decadència que contesta els insults dels perfils anònims de Twitter.
El problema de Catalunya no és Espanya. Espanya és el resultat. El problema és el poble. El localisme que no té instint d’actualitat. Les planures de blat on el que hi passa no importa i en volem fer causa de revolta.
Avui no existeix cap conversa catalana que sigui civilitzada, és a dir, que no sigui local i per tant bàrbara. No hi ha cap catalanitat que hores d’ara sigui exportable, cap expressió que no sigui grollera, no hi ha res en la nostra cultura que sigui remarcable ni que es justifiqui més enllà del greuge, de l’exabrupte, del rondinaire disfressat de represaliat, de l’absoluta manca de talent convertida en pretesa ofensa contra qualsevol indici d’Espanya. Hi ha un acomplexament camperol, una permanent denúncia falsa de dona que vol fingir profunditat fent veure que l’han violada.
No crec que aquesta mobilització que el president Puigdemont demana tingui cap repercussió. Ben bé com ell, que ha perdut totes les eleccions en què darrerament ha participat, menys la que precisament no havia de perdre, que era la de la sortida del Govern -una altra demostració, per cert, del poble insondable, pregon, que no entén el poder. Però a cada mobilitzat que hi hagi hauríem de preguntar-li a quins restaurants de París ha anat els darrers 20 anys i ho entendríem tot, de Catalunya i de la seva llibertat.
Les Nines 
3 respostes a “Local i bàrbar”
Comentari només per donar-me d’alta.
M'agradaM'agrada
Benvingut, doncs.
M'agradaM'agrada
Retrobat Senyor Sostres, maldo sempre perdut estalonant els seus articles allà on es publiquen, de l’Avui a l’ABC. Sóc el lector que un dia de gran atreviment -fa molts anys- li va adreçar unes paraules fent-li una comparativa amb Josep Pla.
He tingut coneixement d’aquesta nova etapa gràcies a l’Enric Vila i per descomptat faré publicitat a tots els meus amics, coneguts i saludats perquè em critiquin i el critiquin però que el llegiran segur -perquè tots estem farts de El Nacional, El Punt i requetefarts de les collonades del Vilaweb que continuem llegint perquè l’alternativa LV EP és encara pitjor i més vomitiva.
És un acte d’amor vers les amistances fer-los partíceps de “Les Nines” amb els seus articles intel·ligents, frescos i sobretot lliures.
I seria meravellós poder llegir un dia en paper una recopilació/ tria que inclogués desde “Porta el Ferrari Jaume” a la lluita pels aneguets una nit d’estiu a casa els sogres i les atupades al compte Godó fins a arribar a dir i resumir el que tots pensem de la Shakira i el Piqué.
Amb tants editors que diuen que hi ha en aquest petit país i el més calent és a l’aigüera.
Moltes gràcies
M'agradaM'agrada