La dona és la gran decadència de la nostra era. No només el feminisme, sinó la pròpia feminitat, se substancien en el victimisme, fingit o real. Tots som víctimes d’alguna cosa però els que volem guanyar ho dissimulem. Israel mesura l’èxit de les seves operacions militars per dos paràmetres: si aconsegueixen l’objectiu i les poques víctimes que causen. L’únic que busca Palestina és el nombre més gran de cadàvers, per exhibir-los com sinistres trofeus i poder acusar Israel d’assassins. Usen escuts humans. Fins i tot les seves dones embarassades s’immolen. Com els palestins, el feminisme i el “me too” no perden cap oportunitat de perdre una oportunitat. Van copiar el mètode de l’independentisme, que al principi va semblar que funcionava, però com era d’esperar perquè és el que ha passat sempre amb els catalans, va acabar engolit per la seva moral de derrota. “Volem un mort”, deien alguns independentistes. “Necessitem un mort perquè el món s’adoni del que és Espanya”. Després, a diferència dels palestins, els independentistes no van voler cap mort, perquè són tan pocs que es coneixen entre ells i ningú no s’oferia voluntari. El món no va adonar-se del que era Espanya, però sí que es va adonar de qui érem els catalans. Tampoc és que Espanya, arribat el cas, s’hagués deixat impressionar per mitja dotzena de màrtirs mal girbats, però el cas va ser que els independentistes tan valents, tan aguerrits, tan ferotges, no es van acabar de posar d’acord a la llista de cadàvers i tant victimisme i tant somriure i tanta dignitat han acabat com una dona pesada que xerra per no callar. Basar la teva propaganda en el mal és una forma de desprestigi total, i de derrota; exhibir els cadàvers és barbàrie.
La feminitat és decadent perquè no té cap propòsit que no sigui la substitució de l’home. No hi ha cap dona intel·ligent –ni amb un mínim de dignitat– que pugui acceptar la quota, ser tractada com una víctima i que la seva única consecució social passi per igualar-se a un home del qual sap que és diferent i no ho sap és una pobra imbècil.
L’espiral d’odi i ressentiment amb què el feminisme obliga les dones a afirmar-se, a “realitzar-se” i tot aquest funest devessall de paraules i conceptes falsaris les ha sotmès a una profunda, desesperada tristesa, a una esperança desfeta, a una incomoditat en el seu encaix al món i com li va passar a l’independentisme en la seva primera fase de la seva decadència, a una ira sense propòsit amb què de moment arrasen amb tot i les acabarà arrasant a elles, de manca de sentit i d’il·lusió. “Ho teníem a tocar”. Sí. Però no.
Tal com l’independentisme ha fracassat i ha condemnat Catalunya a la decadència, perquè va cedir el lideratge polític i intel·lectual a persones poc intel·ligents o tarades que no comprenien la naturalesa panxacontenta i covarda dels catalans; el feminisme ha pretès negar la naturalesa de les dones i substituir-la per la seva embogida ideologia, i no només no ha aconseguit els seus objectius sinó que ha destruït moltes vides colgant-les de fàstic i rancúnia i ha deixat la dona a la intempèrie, sense referències, sense marge per créixer i que aquest creixement dugui a algun tipus de felicitat, i amb la terrible sensació de no gosar baixar de l’arbre on absurdament es van enfilar perquè no les acusin de traïdores i d’insolidàries.
En aquest any 23 que comença no hi ha res més decadent que una dona. Jo quan li he explicat a la meva filla que li toca un temps de ser excepció m’he adonat que ja no sabia i que ni per un instant acceptaria el tracte de víctima. I em diu: “No m’has ensenyat la mort, sinó la vida”.
Les Nines 