Les Nines

Juli Gui i Jaume Giró li van prendre de la manera més baixa el Festival de Cap Roig a Martín Pérez. Ell es va inventar el festival d’estiu de qualitat a Catalunya i el va convertir en un dels més originals i valuosos d’Europa en el seu gènere. El marc encantador dels jardins amb els artistes més notables, que sovint feia anys que no actuaven a Espanya. Llavors Cap Roig era de Caixa de Girona, presidida per Arcadi Calzada.

Quan La Caixa va quedar-se-la, el Festival de Cap Roig va anar a parar a la Fundació i qui se’n féu càrrec fou Jaume Giró. Sense excusa ni pretext, Giró li arrabassà la festa a Martín Pérez i li donà a Juli Guiu. Jo ara tinc una querella del senyor Guiu per haver explicat la seva obsessió per prendre-li a Martín Pérez tot el que fa. Perquè quan Martín Pérez, per culpa de la jugada de Giró-Guiu, va patir dos infarts, dos, i va sobreviure’ls de miracle, i va tenir la idea de dur a terme la seva idea de festival al Palau de Pedralbes, també Guiu va córrer a copiar-lo i va organitzar un festival just al costat, al Club de Polo. Ben igualment, quan Martín Pérez va fer un festival a la Cerdanya, Guiu va córrer a fer el mec al campanar veí.

El problema va més enllà de la molèstia personal de tenir-ne un que tot el dia intenta prendre’t les bones idees. No perquè em sembli poca cosa, aquest problema, ni perquè no deplori l’estil Guiu, sinó perquè en tot això, qui més hi perd, és la música i la cultura a Barcelona i a Catalunya. El model de festival que Guiu i la seva empresa proposen és vulgar, xaró, previsible, plàstic replicat a tots els altres musicals d’estiu. Si el Festival de Cap Roig no existís no passaria res: podríem anar a qualsevol altra horterada semblant i n’obtindríem exactament el mateix. Va ser una joia i ara és una explotació industrial de pollastres de baixa estofa. És un desprestigi per a Catalunya, i un empobriment per als catalans, que la taca Guiu s’escampi. A més a més, un dia se sabrà com se li va prendre Cap Roig al Martín i quedarem ben lluïts. Saber-se ja se sap, el que vull dir és que un dia tindrem les proves per acreditar-ho i poder-ho explicar sense limitar amb l’amenaça d’una querella. D’una altra querella. En fila índia em van arribant les querelles de Juli Guiu i Jaume Roures. El mal sempre té tentacles. Jo només tinc les paraules però no hi penso renunciar.

El festival de Pedralbes es va crear sota l’auspici de l’alcalde Trias. Ada Colau el va tolerar però perquè no tenia més remei; però tot i que cada any va ser-hi convidada, no va acudir-hi mai. Ara no recordo si una vegada o mai. Jo diria que mai. Suposo que li feia fàstic que es digués Pedralbes. De fa dos anys, l’Ajuntament va cedir el Palau i els seus jardins a la Generalitat. S’obrí un període incert, d’interregne, en què no se sabia qui manava ni com. Jaume Giró s’ho va voler quedar al seu departament quan era conseller i els que el coneixem ens vam témer el pitjor. Jo vaig ser dels pocs que vaig escriure-ho. Juli Guiu, al rebot com sempre de Giró. Tot i que al principi, deia que ell aquest festival no el volia per a res, i amenaçava amb més querelles quan li escrivies que allò no era cert. Ara ja admet sense escrúpols -ni vergonya- que evidentment se’l vol quedar, i tristament no podem descartar que ho acabi aconseguint, i que Barcelona perdi un dels millors festivals d’estiu de tota Europa, i la taca Guiu degradi la ciutat amb una altra sucursal de la seva fàbrica de pollastres.

La primera edició controlada per la Generalitat, la de l’estiu passat, i que d’amagatotis i fent veure que no era ell, el senyor Guiu també va voler arrabassar-li a Martín Pérez, es va celebrar pels pèls, i fins el mateix dia de l’estrena, amb tots els artistes contractats i les entrades venudes -això jo entenc que costi de creure, però els lectors han d’entendre que l’actual tercermundisme de Catalunya no s’ha fet en un dia- l’organització del festival no va rebre l’autorització definitiva per obrir les portes. El festival depenia d’un departament, controlat per Junts, que després d’analitzat i assumit el despropòsit i el ridícul que havien fet, van comprometre’s per escrit amb Martín Pérez (jo he vist aquest paper) a concedir-li el festival durant les properes cinc temporades. Caigut Junts del Govern, ara el festival depèn, com tot, d’Esquerra, que diu que el paper signat de Martín Pérez és de fet un paperot que no serveix per a res, i que no tenen cap obligació d’assumir els compromisos dels governants anteriors, creant de cop una inseguretat jurídica de república bananera i la franca sensació que els tentacles de Giró-Guiu continuen tenint el seu recorregut i és igual qui governi perquè sempre s’acaba imposant la fosca. 

De la manera més demencial, irresponsable i tercermundista, que és com sempre fa les coses Esquerra -perquè per molt que vulguin fer-nos creure que han millorat, són una banda d’idiotes que al final sempre van directes a l’estimball- la concessió per organitzar el festival d’aquest estiu encara no ha estat decidida, de manera que en un mes en què la contractació dels artistes hauria d’estar ja enllestida, o molt avançada, Martín Pérez es troba lligat de mans i peus, sense poder treballar, sol davant la sinistra maquinària dels que s’han dedicat a prendre-li tot el que ha fet, i amb un Govern que en lloc de protegir el talent, la creació empresarial de qualitat i les bones idees que distingeixen Catalunya, i la posen al món, actua de la manera més frívola i arbitrària, allargassant les més impresentables dinàmiques convergents, i tot plegat per una barreja d’ignorància, d’incompetència i de negació de qualsevol intel·ligència que només a ERC es dóna amb aquesta espessor i densitat. Només els “republicans” aconsegueixen ser tan negats i curts de gambals. Quan es van proposar la independència, van destruir la independència. Quan el 26 d’octubre de 2017 Puigdemont els anava a convocar les eleccions autonòmiques que tant Junqueras anhelava per ser president, la tonta histèrica de Marta Rovira es va fer la minyona ploranera i van empènyer Puigdemont a declara la independència i l’endemà Junqueras es comprava pagant-lo de la seva butxaca un bitllet d’Ave només d’anada per anar a Madrid a fer-se detenir. I ara que volen vendre gestió i fer-se els que saben governar, aquest és el ridícul (i coses pitjors) que fan amb una cosa tan fàcil i òbvia com la concessió d’un festival que qualsevol persona amb dos dits de cervell sap a qui l’ha de donar; i qualsevol altra decisió no serà sospitosa sinó un monumental escàndol.

Ara em faria riure bastant que les vídues del procés diguessin que això ens passa perquè no tenim Estat.