Les Nines

Xavier Trias ha convidat Ada Colau al Racó d’en Cesc. Pere Aragonès ha dit que anirà a la cimera francesa contra la que el seu partit es vol manifestar. Som això. Un exalcalde del Turó Parc que convida l’alcaldessa actual al pitjor restaurant de la ciutat. Un partit que governa en solitari i que va a manifestacions contra el seu president. La primera potència gastronòmica del món, que és Catalunya, té una classe política que va al Racó d’en Cesc. No només l’alcalde Trias. El president Pujol també hi anava. Som un país desfet perquè tenim els millors restaurants del món i uns polítics i uns suposats intel·lectuals que o són pobres, o són cocaïnòmans o són uns ignorants. Tu mira on dinen i sopen la majoria de líders de tots els partits, els directors de diaris o de digitals, els que hi escriuen, les estrelles de la ràdio o la televisió. No són els diners, és el pet i rot. Xavier Trias pot dinar on vulgui i aquest és el restaurant que tria. Mira que hi ha restaurants per explicar la teva idea de la ciutat, el que en penses, el que vols fer-ne. Mira que si Barcelona és important al món per alguna cosa és pels seus grans cuiners. I nosaltres el que fem és anar al Racó del tal Cesc.

És exactament el mateix que anar a manifestacions contra el teu president. Hi ha una deixadesa, una inconsistència, un fer les coses de qualsevol manera que han dut Catalunya a la misèria. No ha estat l’independentisme ni és tampoc culpa d’Espanya. No és la ideologia, és el fàstic. Som al fàstic. Al fàstic profund, desesperat, demolidor. Fàstic.

Tot neix d’una misèria interior, d’un forat negre de molt endins que ens configura des de la tara. No vull exagerar el menyspreu contra el restaurant Cesc però que Trias hi hagi anat no és una anècdota. És una categoria. Fem les coses sense cura, fem les coses com si no tinguessin cap importància. Esquerra no té cap respecte pel Govern, ni pel seu propi president, i creu que enganya algú fent tots els papers de l’auca. És impresentable ser en un govern amb 33 diputats, sense els pressupostos assegurats, havent fet el ridícul amb la intentona separatista i dedicar-te encara a fer el mec per semblar més independentista que els altres, que per cert fan el mateix ridícul, amb l’afegit que ells a més a més vénen del ridícul màxim que era ser al poder i en lloc d’exercir-lo i intentar ampliar-lo, passar voluntàriament a l’oposició i per tant a la irrellevància.

Aragonès fa bé d’anar a la cimera, però demostra ser molt poca cosa si no és capaç d’imposar la mínima disciplina al seu partit. Això si és que no ha estat ell mateix qui ha volgut posar una espelma a Déu i l’altre al diable, animant cobardament els seus a manifestar-se contra el que ell avala amb la seva presència. En tots dos casos, és llastimós aquest Racó d’en Cesc moral amb què Esquerra rebaixa la dignitat de la presidència de la Generalitat. En una de les poques coses que hem tingut raó normalment els catalans és no donant gairebé mai el poder a Esquerra: i sempre que per error ho hem fet, hem anat pel pedregar. Ara cal dir que és millor que hi hagi aquest que no els altres, i jo de veritat que agraeixo la seva moderació i la seva tranquil·litat, el seu perfil baix, i no és un lamentable joc de paraules, i fins i tot la seva mediocritat. 

Però tenir un govern tan feble, tan incapaç, i un partit que es manifesta contra el que tu fas és d’una tristesa que és molt difícil d’empassar. És molt trist que estem tots frisant perquè hi hagi eleccions per llevar-nos de sobre aquesta alcaldessa infame i que la nostra gran esperança blanca demostri qui és menyspreant l’alta cuina catalana anant a un restaurant que és tan dolent com Ada Colau. És un fàstic viure així, i és una llàstima. Jo sento un gran afecte pel doctor Trias, i em sap greu haver-li d’escriure aquestes coses: però no en puc escriure unes altres, i espero que ho entengui, i que no ens ho torni a fer més. I que respecti amb la seva assistència els grans cuiners que posen Barcelona al món i atrauen els turistes i creen riquesa i llocs de treball. Espero que sigui alcalde i que quan ho sigui sàpiga distingir el que és talent del que és vulgaritat, i no es manifesti com ha fet avui en contra de les nostres esperances.   

Pel que fa a Esquerra, no sé què dir. Em costa pensar en què pensa un que vota Esquerra i pot ser capaç d’empassar-se aquests espectacles. Tinc molts amics i molt estimats d’Esquerra, però no entenc en què pensen quan fan aquestes coses, i cal dir que en fan unes quantes. Jo voldria com en el cas de Trias poder-los escriure coses més amables, perquè no em passa per alt l’esforç que han fet per afavorir la convivència i una millor relació dels catalans amb la realitat.

Però també com en el cas de l’alcalde Trias, després fan el que fan i tot remet a l’anguniós, desolador, inapelable fàstic.