Sortint d’un restaurant veig unes prostitutes que s’acaben de retocar abans d’entrar-hi. Una diu que té fred, l’altra és furga amb una ungla les dents. No hi ha res més depriment que el backstage de pallassos i putes.
De molt petit m’agradaven els pallassos. No recordo per què.
Van deixar d’agradar-me el dia que la meva àvia en va contractar uns per a la festa del meu setè aniversari. Estava jugant a futbol amb els amiguets al jardí de casa i la pilota va anar a parar rere els matolls que limitaven amb el carrer. Quan la vaig anar a buscar vaig veure els pallassos maquillant-se en la seva furgoneta tronada, maquillant-se i fumant, vestits mig de carrer i mig de pallassos, i a mi que a l’escenari em semblaven herois se’m va fer molt dur descobrir-los la sordidesa. Una sordidesa sobtada, probablement exagerada per la meva innocència i perquè jo era un nen que no estava acostumat a veure pobres. Va ser la meva primera evidència que la vida tenia la seva part de misèria. La primera vegada que vaig pensar que no ho tenia tot assegurat, que podia ser un desgraciat, i és una impressió que sempre m’ha acompanyat, i que sempre connecta amb aquella escena.
Van deixar d’agradar-me els pallassos, van començar a fer-me por. No ells sinó acabar com ells. Des de llavors, veure pallassos m’ha semblat sempre molt desagradable, perquè em recorden que puc caure molt baix. Les putes passant fred, furgant-se les dents. Bons escriptors que he vist que quedaven sense força o sense talent. Un cambrer del restaurant va dir-me l’endemà quan vaig tornar-hi que aquelles meuques eren les noies més boniques que havia vist mai. Potser n’eren, de boniques. A mi em van semblar com els pallassos, i em va tornar el calfred de l’escena infantil.
Just en l’instant previ de sortir a escena, he vist moltes persones tal com són. De nen era molt innocent. Ara encara ho sóc i no estic segur d’entendre sempre la seqüència completa. Saber que els pallassos fumen i que les putes passen fred m’ha fet tenir més por però també més consciència. De nen em va ofendre la distància, ara veig que no és tanta, i he après que la sordidesa no és una taca. Estimo els que remunten situacions adverses, encara que sovint marxo quan ells arriben al restaurant. L’altra nit va venir una noia molt jove i la vaig posar al meu costat davant del mirall, perquè s’adonés de la irreparable decadència de la que creu que està enamorada. Ella em deia “jo t’estimo tal com ets encara que tu només em vulguis les nits que has begut massa”.
Algun dia escriurà com ara jo la por que en un mirall li van començar a fer els pallassos que fumaven.
Les Nines 