A Shakira se li ha vist el tercer món, la vulgaritat, el despit que no ha sabut controlar tot i ser una gran artista. Piqué va trencar una família i això és deplorable. A tots ens poden trobar en una escena íntima que no toca, i fins i tot que no toca gens, però Piqué va deixar-se fotografiar deliberadament amb Clara Chía, sense importar-li el mal que el renou faria als seus fills. Va haver-hi una voluntarietat, un exhibicionisme, un mal gratuït que aquest noi va anar a fer, altament impropi d’un pare i d’un cap de família. Tots vam entendre que tenia raó Shakira.
Però amb aquesta cançó és impossible mantenir-li la simpatia. Perquè Piqué és un brètol i un irresponsable, però al final és un noi de Pedralbes que s’ha tirat la minyona, cosa que tots hem fet alguna vegada. Fins i tot amb l’estupidesa afegida d’enamorar-nos-en.
En canvi a Shakira, amb la nova cançó, se li ha vist la fulana, la pell de poca qualitat, el subdesenvolupament fonamental del qual prové i que en el fons ha marcat sempre la seva trajectòria. La lletra de la cançó és xarona, de vergonya aliena, que denota una íntima vulgaritat extrema amb tota una sèrie de metàfores absolutament fora de lloc, basades en una autoestima que pretén demostrar-se alta però que no només és baixa sinó a més a més patètica. Shakira és de tots, tenien raó els socis de l’Espanyol.
Julio Iglesias va ser molt més elegant amb Hey quan el va deixar Isabel Preysler. Va ser una cançó històrica, de tots els temps; és veritat que no la va fer ell, sinó el Dúo Dinámico, però Julio la va interpretar amb la seva elegància eterna i va marcar una generació d’espanyols i encara avui és una cançó que quan l’escoltes penses que és extraordinària.
Piqué s’ha comportat de fa molts anys com un autèntic imbècil, però Shakira ha aconseguit caure encara més baix -i no era fàcil- que el seu exmarit futbolista de casa bona, consentit, i amb una sort molt millor que els seus mèrits.
Sobretot quan et deixen has de procurar mantenir la dignitat. Sempre has de procurar mantenir la dignitat, però molt especialment quan has perdut i ho has fet en públic. El Hey de Julio no només fou una molt millor cançó sinó que encertadament el protagonista va saber presentar-se com la víctima d’un abandó i va seduir el públic mostrant ferida. I tot i que la senyora Preysler va fer un molt bon matrimoni amb Miguel Boyer, Julio Iglesias amb va vendre milions de discs arreu del món i es va consagrar com l’artista llatí més important de la Història.
El tercer món no es va fer en un dia. Shakira i la seva cançó són un exemple del foc lent on es cou l’endarreriment. Però en fi, no és que tingui gaire importància comparat amb l’única categòrica substància: i és que quan els dies passin, i baixi l’escuma de la ira irracional, i tant pare com mare es calmin, els caurà la cara de vergonya del mal que han fet als seus fills, exposant-los davant del món sencer a un patiment atroç. Són una farandulera i un futbolista, me’n faig el càrrec. Però triturar amb aquesta crueltat els teus fills hauria de crear un rebuig universal que per descomptat no ha existit. Piqué és un cretí riquet. Shakira una arreplegada maquillada. I el públic una colla de ximples i desgraciats, parlant de Twingos i de Ferraris i de cambreres de barra.
A ningú no li ha importat els fills abandonats. És això al que em refereixo quan dic que el bullying és culpa dels pares. Shakira, Piqué, els tuitaires, els nens que ningú no escolta i van i tornen de l’escola en autocar.
Les Nines 