Les Nines

23:00

Aquesta és l’hora en què les noies esbiaixades m’escriuen fent veure que em volen parlar d’altres coses però només es fan les trobadisses perquè les convidi a casa. Són noies boniques, són noies joves, són noies que em volen. No em veuen la pell derruïda, la carn excessiva i que cau, poca força i poc exercitada. Jo faig la trampa de la farmàcia blava. Són noies enamorades? Són noies fascinades, avorrides dels noiets que llur edat els proporciona, i creuen que amb mi és més emocionant. No pot ser que el meu cos els agradi, tot i que apassionadament me’l demanen. Jo ja sabia d’abans que escriure fa que les noies et vegin com un conte. Però després el llibre s’obre i l’han obert moltes vegades i no sé entendre com és que no han llegit encara de quin buit de quin dolor de quin ràbia surten les paraules. Escriure, l’estructura, la meva filla. El submón de la política. I just després no entenen per què no poden ser la meva vida. Aquesta és l’hora en què truquen les noies de biaix, les noies de cap per avall que volen venir perquè no les demano gaire. No tinc per costum atendre aquestes trucades. No hi ha res d’ebri ni de serè que m’empenyi cap a les noietes i elles se senten fascinades per la barreja de talent i indiferència. Només amb aquesta fredor, amb aquesta distància puc de tant en tant tocar-les i creure que encara mereixo una textura que ja no guarda cap proporció amb els meus anys vençuts. Si algun dia les demanés amorosament, en les hores clares o en sopars amb què volgués obrir camins cap a d’altres sendes; si algun dia les necessités com elles creuen necessitar-me, i ho sabessin, i ho notessin, jo seria el menyspreat vell calb a qui no respondrien ja cap altra trucada, i tot l’encís que ara senten s’esvaïriria, i ni tan sols haurien de mentir-me per negar-me que un dia el van sentir, perquè no el podrien ni recordar. Cau la nit solitària, potser en algun punt nostàlgica. Escriure endreça les passions i els somnífers i les sèries de l’iPad. De vegades tinc gana i demano per Glovo un gelat. És el mateix error, menys traumàtic.

1:30

Aquesta és l’hora en què l’esbiaixat sóc jo, i escric i truco ja sense dissimul, tornant a casa d’un sopar o del Dry. Sense fer veure que vull d’altres coses ni poder-les pronunciar. Missatges insistents, trucades. Converses que no volen semblar grolleres i que de tant en tant contenen promeses que tothom sap que són esquers de plàstic. Una eufòria etílica, prenc farmàcia blava. De vegades dono per perduda la barata i prenc els somnífers i llavors sóc una barreja de pirotècnia i son que no hi ha per on agafar-la. Una força prestada, un descans endarrerit de fa tant de temps que quan es barreja amb els altres sentiments no sé dir quin és, ni quin faig servir, ni l’endemà recordo ben bé -de vegades sí- quin rendiment vaig oferir. Ha de ser gros venir de matinada i trobar un vell de repertori escàs que aprofita qualsevol gemec teu per posar-se un afrós pijama i girar-se a roncar com la bèstia desaforada que dormint li fan soroll tots els pecats que despert intenta dissimular.

7:45

Aquesta és l’hora de l’avaluació de danys de les hores anteriors. Dura només uns segons entre que obro els ulls i em vénen les imatges. Quines imatges. Hi ha un espant, hi ha un alleujament. Hi un remordiment i el rastre que busco al mòbil del que vaig escriure i no recordo. Hi ha una humanitat massa vessada, vall massa fosca, de cos com llençat als carrers molls de matinada que intenta alçar-se, endreçar-se per tornar a ser un que escriu i el pare de la Maria.