El Periódico explica que l’ansietat és ja el problema de salut mental més freqüent d’Espanya. Dóna dues xifres: que afecta el 6,7% de la població i el doble de dones que d’homes.
L’ansietat no és una malaltia mental. L’ansietat és una malaltia masculina, i tots els homes la pateixen, estiguin o no estiguin diagnosticats. El que importa i el que ens diferencia és el que en fem. No és veritat que hi hagi el doble de dones que d’homes que tinguin ansietat. Les dones no tenen ansietat. Les dones poden estar tristes, capficades, rabioses o insatisfetes. Les dones poden tenir taquicàrdia i se’ls pot accelerar la respiració en un moment de tensa discussió.
Però l’ansietat és masculina perquè és l’ànima, perquè és el buit, perquè és l’abisme i el talent amb què intentem absurdament calmar-nos. Sense ànima no hi ha veritable ansietat. I sense ansietat no hi ha talent ni progrés de la Humanitat. Hi ha algunes dones que tenen ansietat, molt poques. Les mateixes que tenen talent. Hi ha una certa comptabilitat, però escassa.
L’ansietat és aquest blog per escriure sempre, i escriure per colpejar les portalades de la fosca. L’ansietat és el desencaix, la pressa sense que ningú no ens esperi, la gana que si ho penses bé no és gana i és desesper per omplir el buit que sempre ressona, i que no s’omple mai, i menjar només ens col·lapsa i ens esgota, i ens fa tenir malsons de matinada. L’ansietat és la por del monstre que no he vist mai. El terrible afany de totalitat que cada dia m’arrasa i m’ensopeix perquè és molt més gran que jo i em rebrega i em venç i només algunes vegades, poques vegades, però totes i cadascuna les recordo, tinc prou força i prou llum per tancar el cercle.
L’ansietat es mou com un puny entre el trànsit, una ira que ningú no pot curar, un impuls que et colpeja lleument i només és un cop, però el notes. En les línies, en les ombres. Com una profunda emoció desconcertant, el rostre al marge del banquet. El llamp que empeny la tempesta. Les velles pors i esperances que s’esmunyen pel detector de metalls. La fúria de l’amor quan es gira cap endins i es torna oració. Aquestes pregàries són l’ansietat, i la carretera constant que creua la terra verge. Aquestes pregàries són el record de Déu en nosaltres, i aquests carrers silenciosos com un exèrcit adormit envien els seus somnis colpejats al Cel. L’ansietat és el fill inquiet de la mare que és un testimoni, que és un guerrer, que renuncia a l’instint de fugir corrent.
Les Nines 