Les Nines

Gerard Piqué ha anat en un cotxe Twingo a l’estadi on es juguen els partits de la seva lliga per riure’s de la cançó que li ha dedicat Shakira. La premeditació que cal per prometre que anirà en un Twingo, trobar un cotxe d’aquesta marca, fer el trajecte i que algú et faci la fotografia i publicar-la. Són molts moments i molt diferents. No és el rebot d’un cop calent. No és una baralla de carrer. És la mare dels teus fills, ets el cap de la teva família. És la dona a qui li has dit la teva dona, la teva sang barrejada amb la seva, la infinita trinxera que sou perquè els vostres teus fills creixin segurs i lliures. 

Jo sé el que a un home li costa aguantar menyspreus i rancúnies, paraules dites sense amor, moltes paraules, massa paraules. Jo sé que has patit i que no és fàcil. I no em crec millor que tu però sóc molt més gran i he tingut més temps per patir tots els sentiments. Quan t’he vist amb el cotxe, quan et vaig veure rient-te de la teva dona assegut d’aquella manera al sofà vaig pensar que havia de dir-t’ho.

Jo també m’he sentit arrasat, qüestionat, amb un tanc constant disparant contra el que més íntimament sóc. Cada matí, com tu deies. Cada matí i després l’altre. Quan tot va trencar-se vaig tenir la temptació de l’odi i de l’escarni. Vaig pensar que hi tenia dret. Estava dolgut. Ressentit. I jo em dedico a escriure. Recordo l’estona que aquesta temptació va durar-me, de la sortida del restaurant on la conversa va ser més dura fins que vaig arribar a l’escola de la meva filla. Van ser 45 minuts caminant. Tres quarts d’hora destruït, tres quarts d’hora en què jo formava part de la meva ira i no a l’inrevés. Tres quarts d’hora de voler treure el cap de l’aigua per no ofegar-me, d’angoixa, de vertigen, d’esgotament. No vaig trobar-me ningú, però si hagués hagut de saludar no hauria pogut dir res. Vaig pensar en cada paraula, en què cada línia tallés més que l’anterior. Vaig pensar en més tancs que els tancs que cada matí em disparaven. Em sortien com ganivetades perfectes els paràgrafs que anava imaginant, un gran exèrcit del mal. Cada vegada més enverinat. Cada vegada em costava més respirar.

Al carrer Anglí hi ha una escola per a nens amb greus discapacitats i em vaig creuar amb alguns que els pujaven a l’autocar adaptat que els havia de portar a casa. En aquell moment ja tenia l’article sencer contra la meva dona perfectament estructurat, amb les frases més feridores apreses de memòria. Però un dels nens en cadira de rodes, amb la mirada perduda i el gest de la cara com trencat, em va agafar el braç quan vaig passar pel seu costat. No sé per què va fer-ho. Em va agafar fort, sense fer-me mal, però més fort de la força que em va semblar que tenia. De seguida la seva cuidadora va inclinar-se perquè em deixés anar i li vaig demanar que no ho fes. Tampoc no sé dir-te per què, però vaig voler quedar-me al seu costat, mirant-lo, acaronant-li el cap amb l’altra mà. Vaig voler esperar a què ell em deixés anar. La cuidadora va esperar. L’autocar va esperar, els cotxes que havien de passar també van esperar. I tots vam esperar en silenci, sense saber com acabaria l’escena, ni quan. Va durar segons, que em van pesar com anys, com tots els meus anys. No et puc dir que aquest nen em mirés, perquè no podia concentrar la mirada. No cal dir que no em va parlar. Però em va agafar el braç com un riu que es cabdella al voltant d’un cor i el prem més fort fins que l’aigua bruta se separa de la terra. Me’l va deixar anar i vaig marxar sense dir res. Sense pensar res. No vaig prendre cap decisió, però em vaig trobar telefonant a la meva dona entre uns plors que em sembla que no havia plorat mai i que segur que no he plorat mai més. Sanglotant vaig dir-li que l’estimava i que quan dubtés de tot, això podia no dubtar-ho. Li vaig dir que seria sempre el seu camí, la seva primera i última línea de defensa, i que ella i la nostra filla eren l’immerescut gran premi de la meva vida. Vaig plorar molta estona, vaig arribar tard a l’escola.

He pensat molt en aquell moment. La mà del nen. La sort que he tingut sempre. Les poques proves a què Déu m’ha sotmès. Les moltes més ferides que jo he fet que les ferides que m’han fet. La mà del nen que no hi era però hi va ser. La mà del nen desvalgut que em va salvar quan jo menys valia. La força que ell no semblava tenir i que jo havia perdut. La seva vida impossible protegint-me com un exèrcit invencible de l’infern de destruir la meva família.

Jo sé el mal que de vegades homes i dones ens fem, la fatiga del desamor. Jo sé el que és sentir-se un drap i fer-ho sentir. No pots més? Jo també he cregut que no podia més. Després ho penso bé i m’adono que puc més. Molt més. Vivim vides solitàries. Hi ha dolor a tot arreu. Però pots sempre més quan tens dona, quan tens fills, i els cels d’estiu i les estrelles cauen sobre la costa ferida per calmar-la. Per demostrar-te que t’estimo. Per demostrar-te que crec en tu. Quan de petit em quedava escrivint fins molt tard, i estripava el que escrivia i tornava a començar, la meva àvia venia a l’habitació, em duia un got de llet i em deia: “No hi ha gaire més que puguis fer, intenta dormir una mica i demà ja veurem”. De vegades quan ara em quedo escrivint fins molt tard penso que voldria explicar-li a la meva filla les raons de tot el que he fet. Vaig a l’habitació, veig que dorm, li faig un petó i penso que el que avui he perdut potser demà puc fer-ho millor.