Una visita de matinada. El sopar és negociable si és que n’hi ha. Al carrer no hi dormen innocents. Hi dormen els que han perdut totes les oportunitats sabent que les perdien, i triant perdre-les. Dormir al carrer és deliberat, és una constància. No és una dissort, ni una genètica, ni una condemna tràgica. Hi ha poques coses que siguin menys culpa dels altres que acabar dormint al carrer. I això has de saber-ho. Ells ho saben. Quan els ofereixes aixopluc i baixen el cap i es giren cap els cartrons com si no hi fossis, ells ho saben.
Has de saber que tothom mereix l’ajuda i la redempció. Una mà en la fosca que el torni a la vida. Caritat significa amor. Però no va ser un accident. No va ser una desgràcia. Van ser moltes decisions i molt ràpides. Ràpides si les poses en fila, però van passar molts anys i vas fer molt de mal. Tot el mal que al final vas fer-te a tu vas fer-lo abans multiplicat per cent mil als que t’estimaven. Va ser un lent, cruel desenganxar-te de la vida, el racó d’egoïsme i incapacitat on et vas anar tancant i vas menysprear els que van intentar ajudar-te.
És més fàcil pensar en la fatalitat i desenvolupar un cert paternalisme, barrejat sense que ho admetis amb el fàstic, quan veus algú dormint en un caixer. Però no apartis els ulls de les mantes i els parracs. Va ser culpa seva, la seva màxima culpa i per això aquest home podries ser tu.
Som a poques decisions del portal per fora, perdre el control és fàcil. És millor si no hi penses, però la llibertat és molt fràgil. Surt bé, no surt o surt millorable. Però de vegades surt molt malament i aquests els indigents són nàufrags. El temps i l’abundància van fer els seus passos més equivocats. El seu tacte no és el de l’amor. A què s’assembla la seva textura? Ell se sent com una amenaça i una veu al seu cap li diu que seria millor oblidar. La vida és barata. És una creu. És una pedra. Un os trencat. És un llarg camí de retorn a casa.
Al carrer no hi dormen innocents, i abans que deixis de mirar-los podries ser tu. Com més deixis de mirar-los més podries ser tu. Com més pensis que son unes víctimes menys et defenses de la teva bèstia immunda. Mira’ls. Parla-hi. Olora’ls. Abans que tu els puguis ajudar ells necessiten perdonar-se. No t’allunyis mai d’ells i recorda’ls cada vegada que et sentis invencible. No són una faula. No són una metàfora. No són el deure que tens amb els altres. Són les teves quatre decisions encadenades, una nit de molts crits en què es trenquen més coses que no pensaves i un llarg camí de retorn a casa.
Sí, un llarg camí de tornar a casa per la vora del riu, quan tens malsons o no pots dormir. No són innocents. No mereixen ser abandonats. No són ells. Ets tu. No els deixis. Allunya’t. Mira’ls. Sent-los. Sols no podran. La reconstrucció és un art solitari.
Les Nines 