No crec que el jutge Marchena accepti processar Puigdemont per desordres agreujats, tal com voldria i esperava Pedro Sánchez; més aviat em sembla que acceptarà la malversació agreujada que proposa el jutge instructor Pablo Llarena, aprofitant el nyap de llei que va contribuir a fer aquesta inclement negació de tota intel·ligència que fa dir-se Jaume Asens.
Puigdemont té por de ser extradit. Jo si fos ell també estaria espantat, però no exactament pels mateixos motius.
Si extraditen Puigdemont per malversació -o pels aldarulls, és igual- el seu pànic ha de ser que la farsa quedarà al descobert. Vostè va fer renou i va destinar diner públic a finalitats delictives (que tampoc no va acabar de concretar). Això és tot el que va fer. No va fer res més. I ha construït el seu mite sobre una mentida i una clamorosa, insòlita covardia. Vostè no va fer res. Ni un cop d’estat, ni un referèndum il·legal, ni res que no fos enganyar els seus amb faramalla, i córrer encabat a amagar-se com una rata. Aquest és el cartell que li haurien de penjaran al pit quan torni a Espanya. I més que a un jutjat, dur-lo a una d’aquelles fires que un s’asseu en una cadira sobre una estructura de fusta, sota hi ha cubell ben ple d’aigua i tu has de tirar boles fins que fas córrer la trampeta i el que hi ha assegut cau i queda ben xop.
Culpar Esquerra de les conseqüències de la reforma legal em sembla bé. A Esquerra se l’ha de culpar de tot i sempre. I per cap d’any fer una avaluació de danys i demanar-li perdó per les dues o tres vegades que t’hagis equivocat. És més segur així, i més ràpid. T’equivoques menys, tens més raó, ets més eficaç. Esquerra ha estat oportunista, avantatgista, exactament igual que Puigdemont, Convergència, el PDECat i Junts. I Convergència té l’agreujant que no era Esquerra, que sabia com era Esquerra, i que va decidir apropar-s’hi, relacionar-s’hi en nom de la unitat nacional, i ha acabat cremada, escarnida i molt probablement extraditada, que és com acaben totes les coses que toca Esquerra: de la pitjor manera possible. La República, el tripartit, Artur Mas i ara tot això que en penja. No és una opinió, és la història de Catalunya. És important conèixer les coses que dius que estimes.
A Puigdemont, i a Convergència, els ha passat exactament el que mereixen. Sabien la Història, no poden dir que no la sabien. El president Pujol la sabia. I la va explicar moltes vegades quan sempre va bandejar Esquerra i va pactar amb el PP i amb el PSOE. Moltes vegades va dir, el president Pujol, que amb Esquerra no es podia anar enlloc. Però els seus cadells van resoldre que eren més llestos que ell i es va cremar Convergència, es va cremar Artur Mas -la CUP és l’esquerra d’Esquerra, tot i que sociològicament no sigui ben bé així-, es van cremar les eleccions autonòmiques que el president Puigdemont era a punt de convocar, es va cremar la declaració d’independència més ridícula des de la tanqueta de Venècia, i per descomptat s’ha cremat Catalunya. Catalunya sencera. Que ara a Puigdemont ens el tornin i es passi uns anys a la garjola és un regal pòstum d’Esquerra, la mena de regals que mereixen els que van a buscar el mal que ja coneixen perquè creuen que ells són més forts i podran controlar-lo. El que ha begut i s’ha drogat i condueix i diu: “jo controlo”. Acaben trucant els seus pares de matinada i no són bones notícies, tot i que no et digueren que s’havia mort fins que vas arribar a l’hospital.
Així ha acabat Catalunya sempre que s’ha intentat construir a partir d’Esquerra i per l’esquerra. Aquest és el final dramàtic dels catalans, tant si se senten només catalans o també espanyols. En aquest groller desastre aconseguim per fi ser un sol poble. Una sola derrota. Sabem la Història però no volem assumir-la i som un pare de família -et sona?- que no en té prou de follar-se la cambrera sinó que s’enamora d’ella. I després fas un fill que no toca, i la cambrera et deixa. I pagues pensions d’un nen a qui mai no veus mentre els teus fills de sempre et miren, t’estimen i desconfien de tu amb una profunda tristesa.
Va haver-hi un temps en què per anar bé en teníem prou de saber que, qualsevol cosa, però no amb Esquerra.
Les Nines 