Sánchez ha destruït l’independentisme duent-lo al ridícul entre petons, abraçades i negociacions. L’ha matat suaument, donant-li la raó, posant-lo davant la seva misèria moral i fent-li només un petit tall, un de petit i prou, perquè es dessagnés tot sol. Sense estridències, sense renou. Deixant-se robar fent veure que no se n’adonava. Mercadejant fent veure que concedia. Sabent quina era la farsa exacta dels seus adversaris i duent-la al punt de fricció. Ha estat una obra d’art, l’assassinat més dolç. Junqueras trencat d’oportunisme. Puigdemont cridant com els porcs quan intueixen la mort. No és que li digui porc, és que li dic que crida. Tots ben barallats, esquinçats pel bell mig d’una destartalada letal, de quirúrgica precisió, aprofitant la força del rival per rebentar-lo.
Sánchez ha reduït l’independentisme a baralla de pati d’escola pública i el puigdemontisme a excrescència de la tercera edat, més a la vora ja de la cura paliativa que de la medicació fins i tot experimental. No hi ha res que no sigui groller en l’independentisme, grotesc, vulgar. No hi ha res que no mogui a la pietat. Les converses sobre l’afer són les voltes del gos abans de jaure. Jo les tinc en veu com baixa com quan al tanatori guardes respecte al cos present de la sala del costat.
Matar amb suavitat és encara més cruel. Donar-li les armes a l’adversari imprudent perquè ell mateix es faci tot el mal possible i no et calgui embrutar-te. A Madrid la dreta proclama la fi del món -i d’Espanya- cada cinc minuts, però aquests cinc minuts passen tan ràpid que els manifestants independentistes s’han fet tots ancians i ja només en queden quatre i barallats. Pedro Sánchez amb la seva amoralitat, amb la seva manca d’escrúpols -l’únic escrúpol que té és mantenir-se al poder i per això s’hi manté-, ha esbandit l’independentisme i ha desesperat la dreta, arriscant el doble i guanyant per mil. Sense paraules gruixudes, sense cometre errors forçats, enganyant tothom, però només una mica.
No sé si guanyarà la reelecció. D’aquí a les eleccions passaran coses que les condicionaran i que ara no podem ni imaginar. El que ara sembla tan important pot ser que no ho sigui gens d’aquí a un any.
Rajoy va guanyar l’independentisme recordant-li que la gesta tenia un preu. En va tenir prou d’escriure’l a l’etiqueta perquè les rendicions arribessin en fila índia, i l’endemà de l’aplicació de l’article 155 tothom anés a treballar i les rates fugissin i els altre líders es lliuressin voluntàriament a la Justícia. Pedro Sánchez no només volia guanyar l’independentisme sinó que volia esquarterar-lo, i en lloc d’escriure-li el preu en una etiqueta els ha dit: “no patiu, que ja us el pago jo”, i els que eren només uns covards s’han tornat unes bagasses, i els que es creien els més llestos comencen a tremolar i ahir a Barcelona van veure la filfa escadussera en què es basa el seu lideratge. Mort lenta i tan lenta. L’independentisme agonitza de desprestigi i de fàstic, convidat a les copes pel president d’Espanya.
De totes les morts que el catalanisme ha tingut aquesta és la més salvatge. La més descarnada. Quina èpica en quedarà per a la Història? Quin setge? Quin afusellament? Quin estudiant a trenc d’alba? Aquest ha estat el crim més atroç. És l’assassinat modern: sense violència, sense menyspreus, activant tots els protocols, sense sexualitzar ningú i observant totes les dietes i totes les confessions. Un assassinat laic, net, homologat.
Que si el mires de lluny, el mort sembla ell. Que si el mires amb ràbia, la ràbia se’t menja. Que si vas ser ahir a Maria Cristina no comptàvem assistents i era un recompte de cadàvers.
Les Nines 