El propòsit d’esmena després d’una conversa desagradable. No saps exactament per què, però ella et treu de polleguera. Et sents malament. Et dol haver estat tan dur. Fas mentalment el camí que va de la crueltat a l’amor. Quan et veig llegir a través del finestral el teu somriure em sembla més tendre del que m’ha semblat mai. És veritat que les armes de l’amor ens desgasten. El temps passa, la ment divaga. Et diuen el que ja saps i cada cop costa més obrir els braços cansats sota la pluja. Penses que no té sentit i sembla que no té sentit, però en té. Refàs el camí al cervell i et promets tenir més paciència. La fe és una illa a ponent però l’horitzó és una prova per a tothom. Ho penses bé i creus que podràs estar més tranquil, i repasses un a un els greuges i creus ben endins que ja no t’afecten. Et sents alleujat, capaç de fundar un temps nou. Et sents més bo, com si hagués passat molt de temps i ella hagués pogut notar la suavitat dels teus pensaments. Però només han passat uns minuts i encara no l’has tornat a veure. Arriba i has pensat un restaurant, i una escena propícia. Una frase, un regal. Però no has superat ni un meandre i el fresc i nerviós riu escombra el tebi oceà blanc.
La majoria d’obituaris són una barreja d’opinions, però sempre com si el mort no hagués viscut i només s’hagués mort. Ella el va matar amb un ganivet de sushi i ara demana un extra de patates. Escenes confuses en una discoteca que han gravat les càmeres i desmenteixen la denúncia. Escenes en un lavabo que no ha enregistrat ningú, i és una paraula contra l’altra, i tu tens una intuició, però també tens una filla. Tu no ets aquí però quan la ira et pren no es tan fàcil calcular les distàncies. Algú et diu: “aquesta navalla és tot el que necessites per mantenir els gossos a ratlla”. Si no entens el mal que podries fer, ets molt més capaç de fer-lo. Una freda nit a Barcelona, la lluna creixent com una daga que vol sang i no es guarda. Com vols sobreviure si no tens prou força?
La força de marxar.
Et veig vagant pel desert. Angoixa. El que has fet i el que no has fet. Un parc infantil foll de cridòria. Hi ha un espiral de fonda tristesa. Et despertes. És un malson. Ets innocent però et sents culpable de tanta ànsia que creus que sí però no controles. Tens molta son i ella et truca per dir-te que no pot dormir, i t’és igual li expliques un bell conte de fada. Tornes a creure que l’horitzó és una prova i penses: “la veritable força és quedar-se i ha de ploure molt per calmar la meva ànima assedegada”.
Les Nines 