Cada dia escric millor, cada vegada penso més ràpid. Cada cop sóc més suau al tacte. Cada corba la traço amb més precisió. I cada nit ensopego amb més trastos, caic, em faig mal, oblido el dit posat quan tanco la finestra. Parlo amb persones més intel·ligents de les que mai havia parlat, entenc el que abans era només intuïció. M’agrada el vent a la cara quan prenc la bicicleta elèctrica però si és fosc i no veig el relleu qualsevol desequilibri em fa anar per terra. Un dolor al peu, una ferida a la mà esquerra. Se m’ha esquerdat la corretja del rellotge però encara funciona. Quan era més jove hagués pensat en anar de seguida a comprar-ne una de nova però ara m’estimo més que quedi algun testimoni de les meves ferides. Caure ja no és un error sinó una característica.
El problema de copiar la lletra d’una cançó no és el plagi, sinó que ja no pots tornar a copiar-la -bé, potser d’aquí a un temps, però serà massa temps, perquè és ara que m’agrada. Sé millor on són les coses però se m’acaben. El testimoni de les meves ferides és l’única cosa que queda del meu sentiment més sincer, en aquest temps estrany i tan aliè. És la humilitat del dolor: acollir la dosi més baixa perquè no ens vingui l’escarni més gros. Creus que fas mitjana però no pots saber-ho. Et fas gran i tens més por i et tornes supersticiós. Si passes per aquí a aquesta hora, si sou aquest nombre concret de persones. Vols defensar-te del que ja saps que no pots. Podries caminar més a poc a poc però no vols.
Els horòscops són mares operades provant-se la roba de les seves filles. Déu sempre m’ha acompanyat però no s’ha prestat mai a la farsa de dir-me el que no era i ara voldria creure que el temps no ha passat. Una ungla negra, un peu que vaig coix perquè he tornat a caure. Fer-se gran és atroç. És dramàtic. Som més intel·ligents i podem a més a més veure amb més precisió la decadència d’aquest penúltim acte. Encara som nosaltres però el cos ja no respon als impulsos de l’ànima. Encara tenim l’instint però la mecànica comença a fallar-nos. És el llarg, llarg adéu, que un dia comença i que duri molts anys no vol dir que no vagis marxant. Creus que podràs salvar-te perquè la vida per complaure’t t’ha posat aquests diamants al cervell. Fas senyals amb la mà. Fas senyals amb la cullereta del cafè, com un noi que s’ha posat colònia olor d’after shave per compensar la vulgaritat del seu jersei.
Encara escric, encara agrado. Encara tinc accés a la porta secreta que du als bells tactes. Semblo un lladre però és el talent. Sóc un lladre però si una noia molt jove em digués: “treu-me a ballar”, jo m’adormiria a les cadires on les noies seuen damunt dels nois quan ja han caçat i no poden esperar-se a arribar a casa -si és que tenen casa.
Les Nines 