Les Nines

Xavier Trias creu de veritat que serà el proper alcalde de Barcelona. Jo no sé si ho crec però ho espero. Persones més qualificades que jo, i que saben organitzar campanyes electorals, estan convençudes que l’exalcalde podrà derrotar Colau i començar a refer aquesta ciutat tan malmesa i maltractada.

I potser sí que tenen raó, perquè a Xavier Trias li estan passant les coses que els passen als candidats que tenen moltes possibilitats de guanyar. La gent ensuma el poder. La gent que no és gaire intel·ligent però que té aquest instint de saber qui mana, o qui pot manar. La gent que de sobte se t’apropa i et fa cas i t’ofereix coses absurdes a canvi de càlculs encara més absurds sobre el profit que en pot acabar traient si tu guanyes al maig.

El gran drama de ser algú a Barcelona és que tard o d’hora t’acaba trucant l’Arbós. L’Albert Arbós. Quan et truca l’Arbós estàs completament mort, perquè no tens cap manera neta de fer un tall net i lliurar-te’n. Pots insultar-lo, però ell sempre torna; pots no contestar els seus missatges, però ell sempre n’escriu un altre. Pots no confirmar-li cap data per dinar, però ell sempre te’n proposa una de nova. No hi ha manera de fugir de les persones sense dignitat i que només tenen constància. Albert Arbós ha basat el seu negoci de representant en no tenir dignitat. En arrossegar-se per sota terra, per sota de les rates i del metro, i de vegades que penso que fins i tot per sota del mar. És la seva estratègia invertida fer-te creure que és una catifa per a tu, com si no veiés que jo sé que tot el que li doni ho convertirà en la mateixa catifa que ell és. És la seva manera d’estimar. És el nostre dolor inevitable. 

Aquest és el drama d’intentar fer alguna cosa a Barcelona que transcendeix l’esfera íntima, privada: que tard o d’hora et trucarà l’Arbós i no sabràs com sortir-te’n. Si vas al seu event entendràs que t’has equivocat però et costarà molt escapar-te’n. Si no hi vas, començaràs a evitar carrers com Pau Casals o Calvet per no trobar-te’l. Però ell sempre et troba. De vegades fins i tot als restaurants més recòndits. Tu pots haver estat tot un dia passejant per carrers secundaris per no trobar-te‘l; i anar a sopar a un restaurant de l’extraradi i que ell sigui el client de la taula del costat, i que a més a més estigueu sols en aquell improbable restaurant. “Podríem fer junts els cafès, després”, i et cal la mateixa angoixa per accedir-hi o per matar-lo d’un cop sec.

Albert Arbós diu que du la campanya de Xavier Trias però no és cert. Els  que porten campanyes polítiques no solen explicar-ho, o no haurien d’explicar-ho, perquè la discreció és una virtut de la intel·ligència. Una intel·ligència escassa, val a dir-ho, i això no només és culpa de l’Arbós, perquè tothom parla massa, sovint sense calcular el mal que prendrien si el que tant expliquen per fer el mec acabés sabent-se. 

L’afegit dramàtic de l’Albert no és la indiscreció sinó l’extrema incompetència. Per dissimular que la seva fórmula està esgotada, i que en el món d’avui la seva feina no la sap fer, es fa com l’amic de Trias -i de qualsevol altre personatge emergent- per presumir davant dels seus clients i organitzar dinars que no van enlloc per fer-los creure que tindran influència i poder. 

La seqüència de la farsa es repeteix. Sempre hi ha una víctima, que és qui paga el dinar, normalment el xef d’un restaurant que també és client de l’Albert. Sempre hi ha uns imbècils, que són tot d’altres clients seus, que van al dinar sentint-se importants quan en el fons són uns pobres desgraciats que li paguen un sou per una feina que no fa (perquè no la sap fer); i ell els enreda amb aquests dinars de filfa com qui li compra a un manter una falsificació d’Hermès. I finalment, sempre hi ha un innocent com ara el pobre Trias, que per motius imcomprensibles es presta a fer d’esquer. “I quan sigui alcalde li podràs demanar el que vulguis”.

Tothom sap que Xavier Trias no és així i que en tot cas si tu vols que un alcalde -o qualsevol altre candidat de qualsevol altre lloc del món- se senti compromès a fer alguna cosa per tu, el que has de fer és alguna cosa real per a ell, que en resum vol dir pagar-li la campanya, i no dinarets amb persones que més a més no li fan cap bé, i que si se sabés que dinen amb ell seria la destrucció de la seva projecció pública. És el cas de -guess who?- Jaume Giró, que avui és oficialment el català menys conscient de les seves limitacions, i que malda per apropar-se a Trias perquè creu que si és alcalde tindrà moltes possibilitats que Junts el nomeni a ell candidat a la presidència de la Generalitat. No hi ha res que pugui fer més mal a Xavier Trias, i a la seva campanya centrada, que l’associïn amb el tèrbol oportunisme de Jaume Giró. Si Trias va aquest dinar i se sap -que se sabrà- serà una greu llosa reputacional que l’acompanyarà durant tota la campanya.

Has de fugir corrent si un dia se t’apropa Albert Arbós. Per viure en pau a Barcelona has de tenir un itinerari contrari al de l’Albert. Has de tenir vies d’escapatòria pensades quan passes prop de casa seva o del seu despatx, per estar segur de no trobar-te’l. Qualsevol relació que tinguis amb Albert Arbós et durà a l’error, a perdre les eleccions, a perdre els diners, i sobretot, que és molt important a l’edat que ja tenim, a perdre el temps. No creguis que és fàcil escapar-se. No vaguis per la ciutat sense estratègia. Mira el pobre Trias que ja es veu alcalde i hagués pogut morir enverinat per Arbós i Giró en un funest dinar, que a més a més no li hagués servit de res al pobre empresari que el pagava, pensant-se qui sap què.

L’Arbós no porta la campanya de Xavier Trias. L’Arbós porta la campanya de Camarasa i és soci de Sandro Rosell, dues coses que semblen diferents però que són el mateix i acabaran igual. Estic segur que qui de veritat organitza la candidatura de Xavier Trias no li organitza dinars amb els seus amics o clients, però hauria de ser més valent i advertir-lo de què qualsevol detall pot ensorrar-te. No hauria de ser necessari que hagués de sortir jo a cancel·lar dinars que els assessors de Trias ja haurien de veure d’entrada que el seu candidat no pot fer. 

Que a aquestes alçades jo hagi de baixar a l’arena d’explicar qui és l’Arbós i com has d’escapar-te’n, vol dir que no anem bé. Sembla mentida que els empresaris de Barcelona es deixin assaltar tan fàcilment.