Una noia se m’ha enamorat i creu que estem fets l’un per l’altre i que junts podríem ser molt feliços. Parla de viatges. Jo solia parlar de viatges quan tenia la seva edat. És en va que intento explicar-li que sóc només núvols passatgers en el seu enteniment. No puc baixar-li la febre, no vull que se senti malament. Potser és l’última vegada que una noia molt jove em diu aquestes coses. Per uns instants deixo dur-me pel seu sentiment. L’aire és més suau quan la ment divaga. Pesa menys el meu cos ja vell.
Parla d’ella i no hi ha pare. Treballa molt i lluny de casa. “La meva mare em diu que la meva adolescència se li va fer bola”. L’esquema sempre és el mateix. El nervi travessat per l’absència. La noia a les palpentes amb la llum apagada del pare fonamental. Han estat escrits molts clixés contra la família. Moltes teories. Molts pamflets. Però el buit que ressona quan es trenca et destrueix sense remei.
Voldria pensar que encara sóc capaç de despertar la passió en una noia tan dolça, però no és cert i avui sóc molt més els bitllets d’avió que ja no compro que els viatges que tinc pendents. Voldria creure el que em diu i aportar-ho de prova al judici sumaríssim dels meus anys. Voldria que m’entengués quan li dic que és un miratge tot el que veu en mi i em dol haver-ho d’admetre. Té la força, l’ímpetu, té el desig assedegat que que jo també tenia quan jo anava al seu curs, i tot ho vol, i em vol tot. La fe d’imaginar que té esperances sabent que no les té. La il·lusió de no rendir-se quan ella sap que jo sé que no té res a fer. Ella creu que és paternalisme, però els seus ulls tan cecs fan que l’estimi.
Em prens la cara amb les dues mans per acomiadar-te. Encara recordo el dolor de quan les mans em lliscaven pels rostres de l’adéu. Era un dia assoleiat, no hi havia ni un núvol al cel. No s’escoltava cap lament de la gent que passava. Les cançons que sonaven a la ràdio eren les que jo estimava. Ella es deia Ari i era l’única noia que m’agradava. Jo em feia el que escrivia però no era més que un desgraciat. Ella era la reina de l’institut però no tenia res a perdre.
Ni que només hagi estat per no causar-li a ningú aquella angoixa sempre des de llavors m’ha costat molt dir que no. T’ha tocat a tu i em sap greu. No ets prou forta per deixar-me anar però aviat ho seràs, encara que aquest “aviat” et sembli ara etern. L’eternitat, has de saber-ho, seré jo morint-me d’enyor i ancianitat quan ja no et creguis les teves mentides ni me les vulguis tornar a dir. Però mentrestant m’agradaria que pensessis que no mereixies ser abandonada, i que no busquis entre els trastos inútils el que vas perdre al sorral. Els estris de jugar, la bici antiga. Voler i no saber com poder dir-te.
No existeix aquest amor romàntic i seria cruel que t’ho fes creure sense fer-te veure la mancança. Jugar a donar-te la raó seria fàcil. Prendre’t el que potser voldria a canvi de no res, donant-te falses esperances, també ho podria fer. Però hi ha un orgull que el teu amor em dóna, un voler viure a l’alçada de que tu penses de mi, que m’impedeix jugar-te tan brut. Preferiria que fos bondat, però és vanitat, també sempre segons el mateix esquema de l’home primari.
Els punts de llibre marquen el vam perdre. Els versos sense ritme no són els més dolents. D’aquí a alguns anys em trobaràs oblidat en qualsevol prestatge i et preguntaràs com va poder ser.
Les Nines 