Jaume Collboni ha deixat l’Ajuntament per dedicar-se a la seva campanya, perquè vol ser alcalde. Ho diu ara, que ha fet tant de mal. Ho diu ara, que ha escampat el càncer com una devastadora metàstasi. Jaume Collboni és un oportunista. Jaume Collboni és un hipòcrita. Jaume Collboni és una rata. Jaume Collboni sóc jo. Detesto la seva tebior afectada, trobar-me’l de nit als bars i que digui “no em parlis de política, que estic descansant”, com si ser alcalde no fos una totalitat; detesto la distància que hi ha entre ell i qualsevol alcalde socialista que ha tingut la meva ciutat, i em sembla que puc incloure Xavier Trias en aquesta categoria.
Però als qui més ens horroritza Colau, i la segona veu que li ha fet Collboni, deixant tirats els votants del PSC que estimen Barcelona, i els que potser no voten sempre aquest partit però que creuen en el seu model de ciutat; els que més menyspreem Colau, amb raó, i amb més raó encara l’acusem de ser l’únic mal alcalde que hem tingut mai, hem d’admetre que el 2019 la vam preferir a Ernest Maragall. Acabarem abans si diem la veritat.
Esquerra va guanyar les eleccions i li vam demanar a Manuel Valls que no fes alcalde un independentista. Va ser una decisió encertada, que defenso també vista des d’avui, des de la desfeta total de la covardia dels partits i dels intel·lectuals del procés. Jo sóc Jaume Collboni i no em pot desagradar més com a candidat, ni em pot fer més angúnia el que la seva frivolitat és i representa. Una frivolitat cínica i desvinculada. Però no vam ser millors que ell quan va ser el moment de triar -tot i que vam encertar- i ens vam decantar per la pitjor humiliació que ha patit la nostra ciutat.
Podem perdonar els àrabs -Golda Meir ho diu- per matar els nostres fills, però no els podrem perdonar mai que ens hagin obligat a matar els seus.
Esquerra en la seva immaduresa, en la seva irracionalitat, en el seu disbarat adolescent i aliè a qualsevol responsabilitat, ens va condemnar a aquest endarreriment, a aquesta misèria moral. Ens va obligar a no poder donar un pressupost tan important a una colla d’imbècils i de malcriats que no han estat mai conscients del mal que poden fer-nos, i així ens ha anat quan han manat. Esquerra i en general l’independentisme, sotmès a la vella incompetència de sempre de construir-se des del col·lectivisme, ens van condemnar a la degradació, a la mutilació, a fer-nos un terrible mal conscient per evitar-nos-en un altre d’encara més salvatge.
Puc perdonar als independentistes el que li han fet a Catalunya, perquè Catalunya no existeix com ells s’han encarregat de demostrar amb llur insuperable indigència. Res que fos ver o real no podria tenir uns intèrprets de tan baixa estofa. I en tot cas, als caçadors, que els cacin. Però el que ens han obligat a fer-li a Barcelona, aquesta fonda crueltat sense cap mesura de pietat, els invalida per sempre com a interlocutors en una conversa civilitzada.
Una vegada més, haurà de venir la vella Convergència -Trias, dissimulant la vergonya de ser el candidat de Junts- i el PSC, encara que sigui tan pobrament representat, a rescatar el que hi ha de viable en nosaltres. No de pur, no de gran, no d’heroic, que no hi a res. Simplement de passable, entre les runes dels soldats que destruïren tot el que tant deien estimar. Collboni va fer ahir el trist paper que en els darrers gairebé quatre anys hem estat fent tots els barcelonins de bona voluntat. Em fa el mateix fàstic que em faig jo. Que Trias torni a ser alcalde amb els socialistes, que Illa sigui president de la Generalitat i que una immerescuda compassió caigui com una fina vànova sobre tots nosaltres.
Colau va ser la primera conseqüència del procés, quan Trias la va deixar ser alcaldessa per protegir el pacte de Mas amb Esquerra. Desfet Puigdemont entre els seus manifestants de frenopàtic, i expulsat Junqueras de tan insigne hospital, la quimioteràpia començarà a ser efectiva quan extirpem el tumor Colau de la ciutat.
Les Nines 