Les Nines

Xavier Bosch ha escrit mig article el mundo Deportivo criticant Xavi pel seu “em sap greu pel Dani” acusant l’entrenador del Barça d’oportunitat perduda dels autèntics lideratges. L’altra meitat del text la dedica a elogiar llefiscosament el tècnic de Terrassa per haver-se disculpat.

Xavier Bosch no és ningú per retreure oportunitats perdudes de grans lideratges. Ell és el resum de totes les oportunitats perdudes de liderar alguna cosa important a Catalunya. Sempre que per error li han donat alguna oportunitat de manar ha fugit com un covard i ha deixat tothom a l’estacada. Persones meravelloses que van confiar en ell van quedar tocats de mort per culpa de la seva infinita baixesa. L’any 1994, quan Joaquim Maria Puyal va fer “Un tomb per la vida” a TV3, el va triar de director del programa. Llavors no s’estilava de posar noiets que escrivien contes de directors de programes de màxima audiència. Encara no havien arribat les televisions privades i les audiències dels programes de TV3 superaven en moltes ocasions el 50%. Al capdavant de la cadena hi havia persones sòlides, serioses. Jaume Ferrús n’era el director i Joan Granados de president de la de la Corporació. No s’hi feien bromes. Hi havia una jerarquia, un respecte. Es confiaven les feines a persones raonables, a persones que tenien una experiència i sabien el que feien i gastaven responsablement els diners del contribuent. El Puyal sempre va tenir equips molt joves i forma part de la seva aportació al nostre patrimoni cultural haver donat oportunitats a noiets i noietes que llavors només valien el seu instint projectat en ells. Però un director tan jove i tan inexpert com el Bosch no l’havia tingut mai, i era francament insòlit que TV3 confiés a una persona tan marginal i anònima la direcció d’un dels seus programes més importants. Al Quim li va costar molt de convèncer els directius de la casa que li fessin confiança. Va haver de jugar-se el seu prestigi. I com li va sortir? Malament, com sempre que algú ha donat la cara per Xavier Bosch.

Va dimitir -dimitir!- al vuitè programa amb l’excusa que el Puyal cridava. Tothom sabia que el Puyal cridava, i també ho sabia el Bosch abans d’acceptar el càrrec. Esclar que ho sabia. I va voler ser el director com el nen que ho vol tot i després no va tenir ni la il·lusió del nen ni la virilitat de l’home per fer la feina. I es va rendir perquè no estima, perquè el Xavier no ha estimat mai res que no fos ell mateix i els seus prejudicis, i la seva feblesa, i la seva ridícula posició al món, tan naif, tan de via estreta, tan poc intel·ligent, tan barata com per criticar l’altre Xavi per haver dit que li sabia greu que un company seu estigués en una situació complicada. Quin lideratge? Quina oportunitat? Tu no va tenir cap escrúpol a l’hora de perdre una oportunitat de lideratge i de deixar el Quim amb el cul enlaire. I et vas escapar com un covard del repte i de la responsabilitat, tal com alguns anys més tard vas deixar El Món a RAC1 també fent-te la víctima -sempre la víctima, Xavier, i les víctimes no lideren res- d’unes suposades pressions polítiques em sembla que dels socialistes (Toni Bolaño, si no recordo malament). Pressions que d’altra banda tothom que escriu o el que parla per la ràdio surt per la televisió ha tingut alguna vegada, i formen part de l’ofici, i no cal fer tanta comèdia, i un home el que ha de fer és la feina.

No en vas tenir prou i un cop abandonats els teus companys de la ràdio vas demanar-li a Javier Godó de ser el nou director de l’Avui. Godó, que llavors era el copropietari del diari juntament amb José Manuel Lara Bosch, van prendre la decisió de destituir Vicent Sanchis perquè el Xavier tingués el que volia. Teníem un diari sòlid, teníem un diari que era una visió del món. Un diari en català que potser per primera i última vegada no era un diari provincià, i escriure en català servia per escriure de tot. Vas arribar tu, vas començar a dubtar, vas començar a queixar-te, vas començar a fer la victimeta, sempre la victimeta de les pressions i els crits dels altres, i una vegada més vas rendir-te i vas deixar-ho tot empantanegat, i de director a aquella bleda del Cruanyes. Vas espatllar el que funcionava i una vegada més vas perdre una oportunitat de lideratge. Després encara vas tenir la barra de fer una novel·la fent-te l’interessant, quan vas ser un frau per a cada una de les esperances que en tu hi havia posades.

I ara véns a donar-li lliçons al Xavi. Lliçons de qui? Teves? Lliçons de què? Véns a fer-te l’estreta amb una frase que tu saps perfectament que no tenia cap mala intenció, véns a fer la comèdia -sempre i tot en tu és comèdia- feminista, escarnint qualsevol compromís real amb una idea. Tots tenim una trajectòria. Jo tinc una trajectòria, plena sense dubte d’errors, d’articles poc encertats, de frases que quan passen els anys les torno a llegir i penso que preferira no haver-les escrites. Però jo a tu no et retrec cap error, ni cap opinió, ni cap excés o defecte. Et rerec l’actitud sempre miserable, sempre mesquina, sempre covarda, sempre d’esquivar el deure, la responsabilitat, el preu que cal pagar; et retrec que no estimis fortament, que sempre et rendeixis, que les teves virtuts, que en tens, perquè jo t’he llegit contes que m’han agradat molt, no acabin mai d’arrelar, ni de ser profundes, perquè ets incapaç d’embrutar-te, de jugar-te la vida, de ser alguna cosa més que el permanent espectre de tu mateix.

Em sap greu pel Xavier Bosch.