Les Nines

Segons ella mateixa va declarar davant del jutge, la presumpta víctima de l’exdirector de Catalunya Ràdio no volia denunciar-lo. Els seus pares, que la coneixen, li van desaconsellar que ho fes, i quan la noia els va explicar els fets, els pares els van considerar “un possible malentès” que es podia “arreglar parlant-ne”. La suposada víctima també va explicar al jutge que es va sentir “agobiada” i pressionada per Quique Badia, cap de redacció del Principal, perquè posés la denúncia que ella volia evitar.  

Vistes la totalitat de les imatges enregistrades per les càmeres de la Sala Apolo, no es pot arribar a cap altra conclusió que els tocaments denunciats són lleus, breus (no més de 5 segons en total) i sobretot consentits, perquè molt alegrement, abans i després d’aquests fets, la denunciant balla amb gran alegria i proximitat amb el denunciat. També les imatges mostren com, en un moment posterior, i en una altra sala, la noia li proposa a Gordillo tenir relacions sexuals al lavabo i que el director s’hi nega. Les imatges no tenen àudio, però es veu el moment de la conversa i segons el denunciat, aquest va ser-ne el contingut. En sentir-se rebutjada, quan van arribar els seus companys, per fer-se la protagonista de les feministes ultratjades, va convertir un flirteig en una agressió sexual. L’advocat de Gordillo, Carles Monguilod, va declarar sortint dels jutjats que en gairebé 40 anys de professió no havia vist mai unes imatges que desmentissin d’una manera tan clara una denúncia.

Els veritables protagonistes d’aquesta denúncia no són ni Saül Gordillo ni la noia que la redacció. Els protagonistes són Quique Badia i la seva amiga, l’advocada Carla Vall.

Enric Antoni Badia Masoni (1985), cap de redacció de Principal i actual número 1 de la redacció després de l’acomiadament de Saül Gordillo Bernárdez (1972), té un protagonisme clau en la campanya de linxament mediàtic contra el denunciat i una influència determinant perquè la redactora del digital presentés denúncia als Mossos d’Esquadra, 19 dies després de la celebració de la festa de Nadal de l’empresa de 8tv, i just 1 dia després que Gordillo comuniqués en una reunió amb Badia (19 de desembre de 2022) que durant el gener de 2023 s’hauria d’aplicar una retallada de 145.000 euros que implicaria l’acomiadament de 5 o 6 periodistes del Principal.

Quique Badia era i segueix sent el superior jeràrquic directe de la redactora denunciant. Setmanes i dies abans de la presentació de la denúncia, Quique Badia havia manat a la redactora que publiqués diverses notícies sobre l’advocada Carla Vall Duran (1989), que dirigeix un bufet especialitzat en “la defensa de les víctimes de les violències masclistes, violència sexual i vicària”. La forta relació personal entre Quique Badia i Carla Vall explica l’excessiva notorietat que el Principal concedí a l’advocada, tot i que no és un mitjà de comunicació especialitzat en aquests temes.

El beneficiari directe de l’acomiadament de Saül Gordillo, Quique Badia, no va anar a treballar el 2 de desembre de 2022 (l’endemà de la festa de Nadal). Era al despatx de Carla Vall per, segons la seva pròpia declaració als Mossos d’Esquadra, instigar la presentació de la denúncia. La periodista ha reconegut que ni la mateixa matinada de la festa ni l’endemà tenia cap intenció de presentar cap denúncia. Ho va declarar als Mossos i ho va declarar dijous passat davant de jutge.

El resum és poc opinable: una denúncia contra un director forçada per un que volia quedar-se per a ell la direcció del mitjà, com així ha estat; i tot plegat promogut per una advocada que és la parella de l’usurpador i una òbvia terminal mediática de Podemos. Per mirar de no deixar un rastre tan evident, l’advocada de la redactora no és Carla Vall, però Carla Vall és qui organitza l’estratègia defensiva i el linxament mediàtic de Gordillo. La cada cop menys suposada víctima declara a la comissaria de Mossos entre les 13:30 i 14:14 del 20 de desembre de 2022 per presentar una detalladíssima denúncia acompanyada de la seva advocada Noemí Martí Roig. El mateix dia 20 de desembre a les 10:00, Quique Badia anuncia al propietari del digital, Nicola Pedrazzoli, que es presentarien dues denúncies contra Saül Gordillo: la dels tocaments, i la que tres dies després, el 23 de desembre, formularia una altra noia. Badia no va parlar en cap moment amb Gordillo dels fets denunciats: ni la nit de l’1 de desembre, ni l’endemà, ni mai. Si no hi ha una decisió prèvia d’anar a fer mal pel darrere és inexplicable aquest silenci. En la mateixa línia, algunes absències de Badia a la feina entre el 2 i el 20 de desembre expliquen la feinada que tingué per forçar la redactora a denunciar i preparant la filtració mediàtica i el posterior linxament a les xarxes socials.

Saül Gordillo va rebre una trucada dels Mossos el dia 21 a les 14:30 perquè anés l’endemà a declarar. A les 17:00 hores del mateix dia, Gordillo rebé una altra trucada, del diari Ara, perquè donés la seva versió sobre la denúncia. L’encara director del Principal no féu cap declaració. El diari Ara publicà aquella mateixa tarda la seva exclusiva, i la va difondre a les 20:36 a través del seu compte oficial de Twitter. Fou el primer tuit del diari sobre l’afer, però no la primera vegada que la notícia era piulada. 5 minuts abans (20:31) ho havia fet l’advocada Carla Vall. És insòlit, i indicador que hi havia una estratègia organitzada, que l’advocada difongués la informació abans que el diari, i més tractant-se d’una exclusiva. L’amiga de Badia estava iniciant el linxament digital contra Gordillo (4 tuits a les 20:31) quan encara era director del digital que el seu estimat amic aspirava a dirgir. Badia s’afegiria indissimuladament a la crema tot just el dia que es va produir l’acomiadament.

La notícia del diari Ara, per l’hora de la seva publicació, difícilment justificava en termes periodístics i professionals un seguiment tan immediat d’altres mitjans de comunicació, ja que normalment les exclusives d’un mitjà no es reprodueixen “telle quelle” si no es tracta d’una informació de gran interès o impacte social. En canvi, en aquesta ocasió, les redaccions (i molt concretament alguns periodistes) de diversos mitjans de comunicació estaven tan manifestament preparades o advertides de la publicació d’aquesta exclusiva, que la circulació va ser massiva i immediata.

No és presentable, ni es pot atribuir a la casualitat, que mitjans públics i privats amplifiquessin tan ràpidament “un tema de l’Ara” sense concedir el mínim temps raonable per disposar d’una altra versió (la del denunciat, per exemple) o afegir algun element informatiu propi. En un temps rècord, la denúncia es va colar aquella mateixa nit a tots els grans mitjans catalans, amb especial rellevància al Telenotícies Vespre. No van trigar a afegir-s’hi, amb l’elegància que els caracteritza, els mitjans digitals catalans amb qui pretenia competir el Principal, i que ja coneixen de feia hores i fons i tot dies la notícia d’una denúncia contra el seu director, encara que el títol fos “contra l’exdirector de Catalunya Ràdio”.

Hi ha un element també extraordinari que explica la planificació i preparació prèvia de tot l’escàndol mediàtic i del linxament digital contra Saül Gordillo: el posicionament públic rapidíssim per part de la consellera d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya, Tània Verge, a les 23:13 del mateix 21 de desembre (només 3 hores després de la publicació del diari Ara), i de tota una ministra d’Igualtat com Irene Montero, a les 9:38 del dia 22, precisament retuitejant (compartint i amplificant amb més de 1.400.000 visualitzacions a Twitter) el missatge de l’advocada Carla Vall sobre la denúncia i contra Saül Gordillo.

He de dir també que jo no sóc l’únic periodista que he vist les imatges de les càmeres de seguretat de la Sala Apolo. I és una vergonya, i un escàndol, i una demostració de la misèria moral catalana que aquests periodistes no hagin tingut la mínima decència professional ni la dignitat personal d’explicar el que han vist, ni de deixar clar en els seus articles que la denúncia no té absolutament res a veure amb les imatges. Aquests periodistes, que en privat expressen la seva indignació per la flagrant mentida, en públic es mantenen equidistants, faltant greument al seu deure d’explicar la veritat, en part pel seu fanatisme ideològic, en part per por a ser assenyalats com a poc feministes, i també perquè molts tenen greuges pendents amb Saül Gordillo. Aquesta barreja de sectarisme, covardia i ressentiment explica la baixa qualitat de la llibertat i el periodisme a Catalunya. Hi ha uns noms molt concrets la comentada llista dels quals formarà part d’un proper article.