Les Nines

Ara que la primera de les dues notícies cau pel seu propi pes, tothom admet que no va enlloc; ara que els que hem vist les imatges de la discoteca Apolo i la narració de la noia ja ni tan sols esperem la decisió de la Justícia, perquè és òbvia quina serà, sinó el día que Saül Gordillo li presenti una querella per denúncia falsa i quedi clar qui ha estat la única víctima d’aquesta història; ara que, per fi, hem sabut la veritat inapel·lable, la gent, en lloc d’admetre que es van precipitar en el judici paral·lel a Gordillo, en lloc de reconèixer que no li van respectar la presumpció d’innocència i de disculpar-se pel mal que li van fer a ell, a la seva dona i als seus fills; ara aquesta gent, com sempre miserable, i amb aquesta llefiscositat de tieta soltera catalana: “sí, però ara queda la segona denúncia, que es veu que va ser amb submissió química”.

Bé, en la segona denúncia, les imatges són igualment clares.  Durant molta estona es pot veure Saül Gordillo parlant amb la denunciant, que no presenta signes ni d’anar gaire borratxa ni d’estar drogada. Quan els seus companys li ofereixen acostar-la a casa els diu que no i es queda amb Gordillo xerrant i prenent una copa, recolzats precisament al taulell del “punt lila” de la discoteca. L’única cosa peculiar -per dir-ho així- que s’observa a les imatges és que quan el director va al bany, la noia s’acosta a un altre noi, a qui no coneix de res, i després d’un breu intercanvi d’impressions se’l morreja sense excusa ni pretext. Quin goig per a una mare! L’intercanvi de fluids acaba abans no torna Gordillo, que no s’adona de l’acte, i surt de la discoteca amb la denunciant per acompanyar-la a casa. Tant a les imatges enregistrades dins la discoteca com a les que recullen les que Apolo té mirant al carrer, se’ls veu a tots dos passejar normalment, molt junts i en harmonia, sense signes d’intoxicació alcohòlica ni molt menys de submissió química. Passes coordinades, segures, estables. Quan la denunciant arriba ja sola al seu portal, en les imatges enregistrades per la càmera de què la porteria disposa, se la veu obrint la porta i encertant a la primera la clau al pany, un tipus de precisió que no tenen les persones marejades d’alcohol o químicament sotmeses. Segons el relat que consta a l’informe dels Mossos, la suposada víctima entra “somrient” al portal, i fins i tot fa el gest com d’acomiadar-se amablement del seu acompanyant –tot i que Gordillo, en aquestes imatges de la casa, no s’arriba a veure-. En qualsevol cas, la manera de procedir i la compostura de la denunciant queda clar que no són les d’una persona sota l’efecte de les drogues o que acaba de ser violada.

En la part més tècnica, és important saber que la substància que es va trobar al cos de la noia quan l’endemà va ser explorada, i que podria tenir a veure amb la submissió química, fou benzodiacepina, és a dir, un ansiolític que es fa servir per dormir, i no per sotmetre químicament, i que es ven en forma de pastilla, de manera que costa molt que es dissolgui en una copa fins i tot si l’aixafes: sempre se’n veuen les restes flotant, a diferència d’altres drogues pensades a tal efecte, de dissolució immediata i que no alteren el gust de la beguda. Per molt que la noia en la seva declaració digués que no sol prendre aquests fàrmacs, és més fàcil de creure que aquella nit se’n prengués ocasionalment un per dormir que no que Gordillo -o qui fos- pretengués fer-li mal d’aquesta manera. El que sí sabem és que en cap de les imatges de les moltes càmeres que té la Sala Apolo, precisament per evitar o poder denunciar aquest tipus de conducta, no s’hi veu Gordillo posant res a la copa de ningú.

En l’apartat més moral, i de fons, si en el cas de la primera denúncia l’animadversió ve produïda per l’ambició i usurpació de Quique Badia, i l’oportunisme polític de la seva parella, Carla Vall, en aquesta segona denúncia, el paper d’aquests dos també és significatiu però hi ha un familiar molt proper de la denunciant que és determinant en l’acusació. Si en el cas de la primera denunciant, els pares de la noia li desaconsellen la denúncia, perquè ja veuen que no se sosté, la segona noia té un familiar molt proper que l’instiga a presentar la denúncia.

En aquest punt he de dir que el sistema judicial espanyol prohibeix que es faci públic el nom de la “víctima”, però en canvi permet que el nom del denunciat s’arrossegui i s’escarneixi, sense tenir en compte que podria ser innocent, i destruint-li la vida i el prestigi per sempre encara que després la denúncia es demostri falsa, i falsa amb mala fe.

Atenent aquest precepte, que l’he d’atendre, no puc dir quin grau de familiaritat concret lliga la suposada víctima amb la persona que l’empeny a fer la denúncia, però sí que puc dir que és un familiar estret i que té un historial de forta animadversió amb Saül Gordillo. Més comptes pendents que miren de cobrar-se a deshora, amb mentides, i amb una crueltat que no guarda cap proporció amb, fos quin fos, l’antic greuge.

Durant els anys que Saül Gordillo va ser director de Catalunya Ràdio i dels Mitjans Digitals de la CCMA, Teresa Farré, que és la familiar de la denunciant, dirigia els departaments de Producció, Planificació, Gestió Pressupostària, Auditoria i, durant una primera etapa, Recursos Humans. Les tensions i discrepàncies professionals entre el denunciat i l’estreta familiar de la denunciant van ser notòries i l’enfrontament va arribar a situacions que van ser públiques els anys 2016 i 2017 i en què la participació de Teresa Farré va ser determinant.

Els dos casos que van ser més rellevants mediàticament van ser el boicot als fitxatges per part del director de Catalunya Ràdio d’Albert Om (per fer la tarda) i Cristina Puig (per fer un programa de nit), adduint limitacions pressupostàries, precisament la competència i la responsabilitat que depenien directament de Teresa Farré. Els fitxatges frustrats d’Albert Om i Cristina Puig van provocar la queixa interna, i també pública, de Gordillo, llavors director de Catalunya Ràdio, i ara denunciat.

Les tensions i discrepàncies entre Teresa Farré, relativa de la denunciant, i Saül Gordillo, denunciat, van ser constants en les reunions de la Comissió de Valoració de Catalunya Ràdio, formada per directius que depenien de Farré (Josep Puigdelloses i Francesc Gonzàlez) i de Gordillo (Jordi Borda i Santi Faro), amb tots dos al capdavant, i amb el jurista Ignasi Jaén actuant com a secretari. La Comissió de Valoració era l’òrgan en què la direcció de Catalunya Ràdio proposava la contractació de programes i/o continguts, i calia el vist-i-plau o aprovació de Teresa Farré.

Quan la directora de Gestió i Recursos rebia instruccions polítiques superiors o bé, per iniciativa pròpia, pretenia intervenir en els continguts de la ràdio pública, adduïa motius pressupostaris o de disponibilitat econòmica per ajornar o frustrar l’aprovació de projectes. Aquestes tensions es produïen, com a mínim, un parell de cops a l’any: quan s’havien d’aprovar les contractacions externes de programes tant per a la temporada regular com per a la temporada d’estiu.

Teresa Farré, de mal perdre, va desenvolupar un odi malaltís contra Saül Gordillo, una animadversió obsessiva que feia saber a càrrecs de la seva corda política en la Corporació. La revenja que no va poder satisfer en el seu moment, l’ha intentat resoldre ara. 

Per acabar, i perquè a Catalunya no existeixen les casualitats, cal saber, per a què cada lector tregui les conclusions que estimi pertinents, que l’advocat de la denunciant és José Ramón Sorní, un dels advocats que utilitza Cristóbal Martell quan per incompatibilitat (Barça) no pot figurar ell, o com quan en casos menors no té temps o ganes d’intervenir-hi directament. Cristóbal Martell és l’advocat de capçalera de Jaume Roures.