Lucas i jo donem les gràcies a tots els pares que us vau separar, que vau pensar que éreu més importants que nosaltres. Mares, fàbriques de traumes. Pares, menyspreable fauna. No hi ha ningú al volant. Sang de piscines de sang i encara ens dieu que som una estrella viva que ha de brillar. La soledat, el desamor i el biberó; ens ho haguérem de beure tot d’un golp. Lucas i jo us donem les gràcies perquè només plorar ens fa sentir millor, ara que ja sabem que algú ens ha de salvar i no sou vosaltres, ara que ja hem entès que no vam ser el que més importava de les vostres vides, i que us era igual el mal que prenguéssim i només us importava la vostra guerra, tenir raó, utilitzar-nos de carnassa, i buscar en un altre home o amb una altra dona qualsevol cosa que no fóssim Lucas i jo, condemnats al dolor.
Tots dos, ben sols, volem agrair-vos la indiferència, el centre del món desplaçat, la casa fonamental esbotzada, les baralles salvatges, i sobretot el detall final de voler-nos acabar d’humiliar amb uns Reis que aquell any ens van dur el triple de regals, com si creguéssiu que podríeu sepultar-nos sota la suma de paquets i calmaríeu la culpa perquè el paper desembolicat ens taparia com si de fet no hi fóssim, no fóssim.
Lucas i jo volem agrair també els professors d’esquerra, agnòstics o ateus, totes les vegades que a classe han explicat el divorci com una conquesta social, com un dret contra el feixisme, sense esmentar la responsabilitat que a cada dret, i a cada llibertat, ha d’anar lligada. Volem donar-vos les gràcies per com amb les vostres ensenyances ens heu acostumat a menysprear la família, a desvincular-nos, a arraconar-nos i a dir-nos que el que importa és que pare i mare ens estimin, junts o per separat, com si la primera demostració d’amor, i la més fonamental, no fos mantenir la familia unida, l’estructura, la casa, l’aixopluc de fer-nos sentir importants, el centre, la pulsió mateixa de l’amor.
Gràcies, de veritat, moltes gràcies, perquè ens ha anat molt bé sent fills de pares separats. Hem fet molta sort. Hem hagut de buscar pares i mares i cases en els altres, fent el ridícul, patint, plorant encara més, sent uns salvatges; sempre insegurs, sempre sense saber cap a quin costat havíem de mirar abans de creuar el carrer. Sempre indigents en l’hora que els bancs obren i cal retirar les mantes i els cartrons.
Lucas i jo i tots els fills de pares separats que encara no ho saben perquè heu pensat que els ho diríeu aquesta tarda volem agrair-vos i felicitar-vos. Ha estat molt agradable. Ens heu feu sentir molt bé. Esperem que almenys vosaltres hagueu estat feliços i us demanem perdó per haver estat una nosa tan incòmoda en aquells nostres primers, infantils anys.
Les Nines 