Les Nines

Els lectors d’aquest blog han cancel·lat el dinar que l’Arbós li havia organitzat a Xavier Trias amb unes suposades personalitats de Barcelona on hi anava -imagina’t què vol dir avui “personalitat” en aquesta ciutat- Jaume Giró. Arbós volia fer-se el que li organitza la campanya a l’alcalde. Giró volia remenar la cua per posicionar-se com el candidat de Junts. Trias és un inconsistent i no calcula, i l’empresari que havia d’acollir el dinar ha entès que estava sent greument estafat i que pagar dinarets pel lluïment de l’Arbós no és la manera que un futur alcalde et degui un favor. Si tu vols que un alcalde et degui un favor -aquí i als Estats Units i a tot arreu- el que has de fer és pagar-li la campanya. Això el nostre empresari ja ho ha entès. I jo me’n alegro, perquè l’estimo molt i és molt bona persona.

Hi ha una fatalitat que envolta l’Arbós. Sandro Rosell és el seu soci i va estar dos anys a la presó. Camarasa era una digna verduleria i ara que l’Arbós li porta la comunicació, fins i tot les mongetes hi semblen meuques.

Però hi ha un assumpte més seriós que afecta l’Arbós. Hi ha una línia d’investigació sobre la filtració del contracte de Messi que es fixa en el fet que Martí Saballs, el periodista que va signar la informació, ni té les fonts ni sap res de futbol més enllà que l’afició que pugui tenir-hi. De fet, l’única exclusiva que Saballs ha tingut mai del món del futbol és que un dia va anar a un funeral amb la seva llavors nova nòvia, i de la fila del darrere un home li va tocar el cul, i quan la noia sorpresa es va girar, es va trobar Jan Laporta somrient i picant-li l’ullet. Saballs es va indignar però a mi que el Jan signés l’escena amb el somriure, com volent dir “mira qui sóc i quina sort que tens”, em provoca, no sé per què, una inevitable tendresa. Bé, també aquesta línia d’investigació, molt avançada, té en consideració que mentre Josep Maria Bartomeu era president del Barça, el club pagava una quantitat mensual a l’empresa de l’Arbós, Interprofit. A banda dels treballs de filfa i fireta que Interpròfit pogués fer pel Barça -si comparéssim les factures amb la feina objectiva feta seria un escàndol- Bartomeu, amb poques habilitats socials, despatxava de tant en tant amb l’Arbós himself, que l’ajudava a relacionar-se amb els mitjans de comunicació quan no volia que aquesta relació la monitoritzés o la controlés el club, tot i que era el club qui pagava.

Per tant, la investigació posa en relació que Saballs no sap res de futbol, ni té fonts al Barça (només les funeràries, i per cul interposat), ni n’havia publicat mai cap exclusiva; que Bartomeu utilizava Arbós per relacionar-se amb els mitjans sense passar pels conductes oficials del club i finalment -i això ha disparat totes les alarmes de la investigació, que encara té en esborrany les conclusions a l’espera d’elevar-les a definitives- que l’íntim amic de l’Arbós és Martí Saballs.

No s’ha fet pública cap acusació ni cap prova concreta que puguin justificar-la, però pinta un horitzó negre per l’Arbós i per les persones que sigui hagin pogut relacionar en els darrers temps.

Amb això últim vull dir que no és discret. Estic cansat de rebre, per mil vies diferents, comprometedores fotografies d’aquests dinars suposadament secrets que organitza on hi apareixen persones respetables que conec, i d’altres que no conec, però que sé que per l’alta responsabilitat dels seus càrrecs no poden ser exposades com les mones de fira per un relacions públiques de pam i pipa que vol semblar que és algú fent-se retratar amb ells. No és digne, ni just, aquest parasitisme amb què l’Arbós mira de viure a càrrec del prestigi dels rics ingenus de Barcelona. I de Madrid, per cert. Ara ha fet un amic ric a Madrid i tot el dia es fa convidar als restaurants cars, sobretot a Diverxo. Fa vergonya aliena. Si fos una noia, li diríem “de companyia”.

En la seva defensa vull dir que no té mala fe, que no és dolent. Però no és discret. Aquestes fotografies m’arriben a mi i a molta d’altra gent. Gent de vegades curiosa, gent de vegades dolenta, i que no té bones intencions. Parla amb massa frivolitat, l’Arbós, dels seus clients, en un barri on hi operen màfies especialitzades en escoltar xerraires donant detalls de la vida que fan els rics; i aleshores prenen nota dels noms, de les adreces, els segueixen, s’aprenen les seves rutes, i els horaris, i després ja saben on anar a caçar-los, i passa el que passa.

No és que a l’Arbós, pel que de moment sabem, se li pugui atribuir cap maldat ni cap connexió interessada amb les màfies, però sí que se li pot retreure una absoluta manca de discreció i aquestes ganes tan horroroses de fer el mec que tu et penses que no et veu ni et sent ningú i després un teu client acaba amb el doble escarni de pagar-te per uns serveis que ets incapaç d’oferir-li i havent-se de veure en les situaciins més terribles.

Com passa a la política catalana, i a l’espanyola, les fonts més cruels són les dels mateixos partits. En l’Arbós, el que més put a cadàver és que els treballadors descontents d’Interprofit són els que més detalladament expliquen les pitjors pràctiques de l’empresa i del seu líder, i la total manca d’escrúpols a l’hora de passar delirants minutes a canvi de no res. Creu-me. Si veus l’Arbós fes com la meva filla i jo i surt corrent.