Oscar Wilde no va anar a la presó per pederasta, perquè Bosie era major d’edat quan el va conèixer, ni tan sols per homosexual, o per sodomita, com llavors solia dir-se, sinó perquè quan els seus amics van recórrer a la qualitat de la seva obra per salvar-lo de l’acusació d’anar al llit amb un home, que era delicte en aquella època, es van trobar que no n’hi havia prou. Wilde no va caure en desgràcia per manca de moralitat -sempre segons els conceptes de la seva era- sinó per manca de talent.
Joel Díaz ha tingut un punt d’honor notable deixant el seu programa a TV3 si considerava que al seu company l’havien fet fora injustament. Un altre guionista del programa també ha dimitit. És lloable, per infreqüent. Però el debat sobre el que ha passat amb la broma sobre l’esvàstica no és un debat sobre la llibertat. Ni sobre els límits de l’humor. És un debat sobre com eixamplem i defensem els marges de la llibertat. És un debat sobre el talent.
Aquests nois viuen de la llibertat que Vicent Sanchis i jo ens vam inventar el 2001 a l’Avui. No l’han dut ni un centímetre més enllà. L’han feta servir per jugar a fer-se els valents sense arriscar res, sense comprometre’s amb res, treballant molt poc o gens, i sense talent. Aquests nois no han obert cap frontera i quan han anat a fer el turista a les que vam obrir nosaltres, no han sobreviscut ni una sola nit al ras. Jo vaig escoltar i pagar La Sotana uns mesos. Al principi em va sorprendre, després tot era igual: fàcil, barat, repetitiu, retòrica de barra de bar. Cap amor al que feien, cap respecte. Cap constància, cap feina feta a consciència, cap creixença.
Han passat 20 anys. Això és el que heu sabut fer? Puta Espanya? PSC nazis? Jo això ho vaig escriure, i molt més gros, i resistint sense que em toqués cap bala. Jo tenia talent i el respecte dels adversaris que el talent genera. Quan algun article era polèmic em salvava el talent. Em salvava el Vicent -cal dir-ho, tot i que no sé si el reconeixement l’ajuda- però perquè prèviament em salvava el meu talent, i el Vicent podia defensar-me en nom d’una idea de la llibertat d’expressió perquè jo n’estava a l’alçada.
El problema del que ha passat amb aquests noiets de la brometa no són “els espanyols”, ni Ciutadans, ni els anunciants, ni el director de TV3, ni res més que quan els que els volien defensar han buscat en la seva obra s’han trobat que no hi havia prou talent per justificar-los, que tot era conyeta, frau udoctubrista, farsa marginal dels que diuen que odien el sistema però que a la primera oferta s’hi amorren de genolls i sense coixí a terra; i encabat no són ni prou homes, ni prou genis, ni prou intel·ligents per mantenir-s’hi, per forçar-lo, per eixamplar-lo, per deixar als que vindran un espai més generós, perquè tot s’ho rebentaren en el seu narcisisme addictiu, sense esperança, sense sageta.
Aquests noiets que l’única validació que tenen és la del submón sense codis, com Mowglis entre panteres. No, el debat sobre la llibertat no és el vostre. No us ha guanyat l’esvàstica. Us ha caigut a terra.
Les Nines 