Les Nines

L’expectativa de no haver de treballar mai s’ha tornat realista. Unes hores aquí i unes hores allà però res de constant, i entre les baixes i els assumptes propis, no arriba ni a la meitat dels dies de l’any. Mil euros o una mica menys. Ajudes, subsidis, i un oci pel que no cal gastar. Ara els avions comprats amb temps, més que costar diners, te’ls tornen. L’expectativa de no haver-se de prendre res seriosament, que realment no faci falta per viure en unes condicions més que dignes s’ha tornat l’estil de vida dominant. Parella en lloc de matrimoni, i després parella oberta. Paternitat en lloc de família, fills que avui “em toquen” o “li toquen”, seguidors a les xarxes socials en lloc d’amics per qui calgui sacrificar-se, perquè de sacrificis ja ningú no n’ha de fer cap. Cervesa en lloc de gintònic perquè no ens haguem ni de preocupar de la qualitat dels glaçons. Viure més baix no vol dir deixar de viure ni tan sols viure pitjor. Si ja neixes sabent que “li toques” una setmana al teu pare i l’altra a la teva mare, hi ha moltes menys coses que poden fer-te mal. Si l’escola és pública i sopes sempre a casa mirant la tele, no et sentiràs gens desposseït bevent cervesa, ni amb l’humor de la Sotana ni aplicant la lògica -aclaparadora- que prendre drogues és molt més eficaç que pensar i treballar per alleujar l’angoixa i la tristesa.

Viure sense vocació és més agradable per resoldre el dia sense establir-hi cap compromís concret, cap contracte. No és descartable que la vida no tingui cap rellevància moral, ni que no respongui a cap sentit de conjunt, ni que la continuïtat més raonable amb obrir els ulls cada matí sigui mirar de tancar-los a la nit sense haver-te ficat en gaires embolics. 

Jo això és el que cada dia veig en els meus amics més joves. El que cada dia funciona, i un dia quan acaba empeny l’endemà que comença i tot llisca en aquesta inèrcia. El que més s’assembla a una idea de compromís és la vanitat, però que no passa mai de narcisista ni assumeix cap altre risc que el de mantenir el mirall ben net per veure-s’hi tan bonic com és. I heu de creure’m: és un de sol i aquest és l’excepció qualitativa, l’expectativa més profunda, la més elaborada, l’única que de fet ho és una mica. La resta són fills de pares que toquen, o de pares que no saben res dels seus fills, i que veuen passar llurs vides amb la mateixa passivitat que ells la viuen. En veu tan baixa, sense cap expectativa.

Però tu agafa un d’aquest nois i mostra-li la vida. Mostra-li el que hi ha de veritable, d’expectant i de bonic. Torna-li a explicar tot però a poc a poc. Comença pel principi i al principi fórem una pell sensible. Un viatge a París, la vigília. L’explicació d’una història que el vincula. Els estris per poder fer de cada dia un art imprevisible. El que tu li mostres a ell, de seguida ell vol mostrar-li a la noia que estima. Creixen les expectatives. Té por de perdre. Pensa que potser hauria de treballar. La vocació encara no hi és però la busca. Les altes lliçons encara són prematures però totes les converses hi duen.

De vegades em sento vell i penso que la vida s’ha tornat una nova tecnologia que ja no domino. I que el que em sembla malament, no ho està realment i és només llarg adéu amb què començo a allunyar-me primer del centre i després del món. De vegades penso que aquests ja no són els meus dominis, quan sento parlar el meus amics més joves, però després els parlo jo, i els explico les coses que estimo i ells també les estimen; i els mostro la meva vida i els sembla tan bonica com m’ho sembla a mi; i passo temps amb ells i el temps passat se’ls fa algradable, o això tenen la caritat de fer-me creure, i noto que compartim una idea de l’amabilitat i l’alegria.

No sé si abans algú havia parlat amb aquests nois com jo procuro parlar-los. No sé si algú s’havia interessat alguna vegada per la seva pell sensible. No sé si alguna vegada s’havien sentit importants -i no només fills, com la Terra automàtica-; no sé si algú els havia fet sentir que són valuosos més enllà del vincle, i que és un plaer tenir-los a la vora. No sé si la vida s’ha tornat més baixa o ens hem deixat d’escoltar, d’ajudar i d’estimar. No sé si han minvat les expectatives o si les hem amagat. No sé si ens hem empobrit per desídia o hem deixat de gastar per mostrar perquè ens hem tornat uns miserables i després ens queixem que els nostres fills tinguin un oci tan mediocre -la mena d’oci a què els hem condemnat, perquè l’encís de l’altra banda de la serra no l’hem dit mai. No sé si algú més els ha fet sentir que espera grans coses d’ells, no només perquè és el seu deure sinó perquè creu que poden donar-les, i que tenen la força i la llum per aconseguir qualsevol cosa que es proposin, i no és només una frase per acabar el paràgraf.

Tot passa baix, molt arran. Tot passa com si no importés i gastem la força en fer comèdia per no més que ruqueries. Però aquest curs menor, aquest pols com d’agonia, no és una sentència definitiva. És una fosca però es fa la llum si avances en la fosca. Sempre ets un estrany i ser estrany no està de moda. Els traficants de drogues no poden traficar amb la passió. Aquests nois són com pobres que t’estiren la màniga, però no perquè siguin pobres sinó perquè no saben com agafar-se. De vegades semblen com morts però només s’ho fan perquè creuen que no t’importen. Podrien viure entre prejudicis i atacs de riure però dóna’ls la mà i el pobre que des de terra t’estira la màniga aprèn a alçar-se.

Es pot viure sense expectatives. I es pot viure bé si desde ben petit aprens a beure cervesa i a dir puta Espanya i els teus pares et fabriquen puntualment tots els traumes. Però si avances per la fosca es fa la llum i no he conegut ningú que prefreixi tornar a apagar-la.