Les Nines

La universalitat de l’Església catòlica és el perdó. És per això que portem 2000 anys llargs d’història. Perquè ens assemblem a l’home, perquè entenem la seva ànima, i perquè no només volem salvar-la, sinó que podem fer-ho. El que passa a Catalunya és que no s’entén el pas previ de la redempció. Volem el perdó però com si ens el mereixéssim, com si per ser catalans no haguéssim de fer cap camí per obtenir-lo. De fet no volem el perdó sinó els seus efectes. Com si res no fos culpa nostra, com si no tinguéssim pecat original, com si viure no fos intentar esmenar-se, i com si tinguéssim raó: com si es tractés de tenir raó, com si de tenir raó n’hi hagués prou. 

El drama de Catalunya, i per això fracasa en tot el que intenta, i per això som només una vaga noció cultural, sobretot nostàlgica, és que no entén la redempció, és que creu que no li cal millorar, ni admetre que hi ha coses que fa malament, o que no sap, o que planteja de la manera més equivocada.

El drama Catalunya és polític, esclar que tenim un conflicte que és polític. Però no polític perquè Espanya ens robi o perquè Espanya ens ocupi sinó polític perquè no sabem entendre la relació amb els altres. No sabem l’arc en què es tensa. Ni amb els altres ni nosaltres mateixos ni amb els altres. No tenim una relació civilitzada, és a dir catòlica, és a dir, capaç d’entendre en què ens equivoquem, capaç de demanar perdó i de penedir-se (o de corregir-se, per dir-ho en laic), i de buscar camins de millora. De tot això nosaltres no en sabem res, no en volem saber res perquè vivim tan pitinflats, tan arrogants, i basem tant la nostra identitat en la inseguretat de no poder estar mai equivocats, que ens perdem en la vulgaritat de ser un gra de sorra menyspreable en un desert de confusió i de caos. Ens fa tanta por perdre que ja no queda marge per l’esperança de guanyar. Hi ha tanta gent que cínicament viu d’aquest drama, sense conèixer-lo ben bé, sense saber-lo identificar en les seves veritables coordenades, però havent descobert el suculent negoci d’explotar-ne les mancances; hi ha tants pocavergonyes sense escrúpols que s’han fet d’or a costa de la permanent derrota, i que la seva moral és la causa principal d’aquesta derrota, que si algú decent arribés no trobaria espai per a res. Quan penso en Pilar Rahola, Toni Soler, Antoni Bassas, Mònica Terribas, o Xavier Bosch i en la quantitat de diners i més diners que l’administració pública hi ha vessat d’una manera tan demencial, i quan vaig quin estat el resultat polític, el resultat moral, el resultat intel·lectual penso que no en sabrem mai, de fer coses intel·ligents, i que estem condemnats per la nostra pròpia indigència espiritual a morir sempre, i de la manera més humiliant possible.

Esclar que tenim un problema polític, per què l’espiritualitat també és política, i sobretot política. Perquè no entendre que has de fer net amb tot el que ha fracassat per poder tornar a començar és polític, i encara és més polític mantenir-se en el defecte i en la tara, perquè vius en una petitor tan ínfima, i amb tanta por a la intempèrie, que no saps el que vols i només ho fas veure. Només et fas l’heroi en les tires còmiques però quan arriba la realitat no t’atreveixes a ser-ho, i no ben bé perquè siguis un covard, perquè encara no som ni en l’estadi d’haver de demostrar-ho. Primer hauríem de saber què volem, hauríem de saber quant costa, hauríem d’acceptar que els camins i les persones que hem fet servir fins ara no ens han servit, i han estat enganyosos, i ens han costat molts diners. A l’independentisme li ha costat molts més diners perdre, del que a la resta dels països del món que han intentat coses semblants els ha costat guanyar. I en lloc de fer net, encara continuem ampliant la narcosala. El problema no és que Déu no perdoni Catalunya: el problema és que els catalans no sabem demanar perdó pel mal que ens hem fet, per com ens hem enganyat, degradat, i preferim la seguretat de la fosca i la derrota que arriscar-nos a què la llum ens descobreixi que potser no érem els qui tan segurs estàvem de ser.

De moment no cal ni que sapiguem com es fan les coses. De moment en tindríem prou d’acceptar que no ens ha anat bé, que estem tristos, i que voldríem viure en condicions de més dignitat. Amb més dignitat em refereixo a nosaltres. La dignitat que nosaltres mateixos, sense cap ajuda externa, hem fet miques amb actuacions deplorables. Quan tinguem clar això ja parlarem de quins són els objectius raonables i quines les maneres d’aconseguir-los.

Ens cal el camí previ, solitari, dolorós. Jo ja sé que no el farem. I em sembla bé. I em sembla pràctic. Perquè entre tots aquests farsants, tots aquests miserables i tots aquests lladres, tenir controlat el bestiar és sempre molt més fàcil.