Dir que t’han violat perquè no sabies que era un policia nacional, quan te’l vas follar amb ganes, i sent casada, durant prop de dos anys, és parlar d’exili o de repressió o de “grup objectivament identificable” quan vas declarar una independència que no vas defensar, et vas pagar el bitllet de l’AVE per anar a Madrid a fer-te detenir, et vas escapar deixant abandonat el teu poble, i a més a més ara votes els pressupostos generals de l’Estat i participes de la seva governabilitat. És la típica comèdia catalana, de dona que es fa la violada sense haver-ho estat per poder presumir d’alguna profunditat; de noi que es fa l’homosexual també sense ser-ho per semblar més sensible o més modern o més interessant.
És aquesta mentida estructural catalana, típicament catalana, diferencialment catalana, que sempre hi és però mirem de dissimular i que quan emergeix ens delata, com els ha passat a les noies de la casa okupada, que sense volver-ho s’han acabat mostrant com les petites burgeses que absolutament són, de mitja virtut com els petits burgesos que tant critiquen, i el que les indigna no és que s’hagin follat un policia nacional sense saber-ho sinó que se n’hagi anat, i no hagi volgut realitzar amb elles els plans de futur que totes i cadascuna van projectar-hi mentre s’hi allitaven. Es fan les modernes, es fan les okupes, es fan les atees però el que volien, tal com una d’elles ha explicat en la denúncia, és que el policia li presentés sa mare.
És la mentida catalana. És la nostra manera d’anar pel món meitat provinciana meitat hipòcrita. Ens agrada semblar el que no som perquè ens fa vergonya el que som i tot això jo ho he viscut i ho he patit i ho he hagut de processar amb molta dificultat i molt trauma i n’he sortit francament tocat al cap dels anys, per haver-me agradat tant les cançons de Lluís Llach. Unes cançons que neguen l’arquetip bàsic del català, que ens fan creure que som éssers eteris i utòpics completament oposats al que la nostra natura tan elemental i baixa ens proveeix. Aquestes cançons, i aquesta estètica del cantautor, i aquest seu posat són la negació del petit burgès que en realitat som i que es tira pets al concert de Sant Esteve al Palau, que té una relació bruta i vulgar amb el sexe, que s’enamora del pelut, del ximple, del tatuat, o de la noia sempre equivocada perquè ens posa la cambrera, la masovera, la Ramona, perquè som el nus malgirbat del cinturó del batí dels nostres besavis quan venien de tirar-se la minyona. Aquest és el nostre imaginari sexual encara que vulguem negar-lo amb cançons com “Tinc un clavell per tu -quin clavell, Salvador, quin clavell?- o “Que tinguem sort”, en les que ningú no folla i que per tant no ens representen perquè som uns porcs encara que vulguem negar-ho; perquè venim d’un taulell fonamental o d’un teler o d’una fàbrica, i d’unes maneres grolleres que ens apropen el botiguer i ens allunyen del navegant d’illes gregues absurdes llunyanes inventades. I això és transversal, i això és moral, i per molt que si aquestes noies llegeixen aquest article s’indignin encara més que amb el policia que no les va estimar, els vull dir que elles i jo ens assemblem molt més del que no ens diferenciem, i que junts ens afirmem en aquesta natura petit burgesa, encara que ens faci fàstic, a mi perquè sóc massa urbà per sentir-me còmode en registres tan poc manhattanians, i a elles perquè són massa atabaladament d’esquerra, i dones, per adonar-se que són molt més conservadores i sentimentals, i que tant a elles com a mi ens representa molt més una cançó de Julio Iglesias.
No hi ha res a fer. Sempre serem aquesta comèdia, sempre viurem en aquesta estafa permanent que ens impedirà ser feliços, que ens impedirà estar contents en el cada dia i que a més a més farà molt fàcil que ens enganyin policies infiltrats o minyones que ens facin creure -Clara Chía, tot i que jo també puc presumir d’historial- que el seu amor serà tan gran que algun dia ens podrem oblidar de la nostra classe social, i de les nostres comoditats tan banals que de vegades fins i tot a mi em fa una mica de vergonya veure’m tan descarnadament reflectit en el que quan us feu aquests embolics m’obligueu a escriure.
Les Nines 