Les Nines

Catalunya ha volgut fer-se des dels poetes, suposo que per raó de la llengua, però no hi ha res important, no hi ha res que pugui ser sòlid que no es faci a través dels empresaris. Sovint en català i sovint a Catalunya els empresaris es consideren enemics, o persones poc compromeses i que no es pot comptar amb ells per construir el país. Però la llarga experiència de fracàs nacional, en tant que tots els intents de confrontació oberta amb l’Estat han vingut sempre articulats, o més aviat desarticulats, per l’esquerra, ens hauria de fer reflexionar sobre la necessitat que qualsevol intent que hagi de venir en el futur haurà d’estar liderat, pensat, organitzat, construït per empresaris.

Sense empresaris no es té una visió intel·ligent del conjunt. De cap conjunt. Sense bons empresaris no es poden realitzar activitats col·lectives solvents, que durin en el temps, que siguin primer viables i després exitoses. Sense empresaris no es poden posar molts homes i moltes dones junts a treballar amb un mateix propòsit, ni es pot donar aquest propòsit per validat.

L’independentisme ha fracassat perquè els catalans no volen la independència de Catalunya. I això hem de tenir-ho clar, tant els que se senten més aviat espanyols com els que se senten únicament catalans. L’independentisme fracasa perquè no respon a una idea majoritària de Catalunya o que tinguin la majoria dels catalans. Però a banda d’aquest fet fonamental, que tot sovint és oblidat no només pels independentistes sinó pels que no en són, hi ha el fet que la construcció del moviment nacional o del “procés” ha estat molt matussera i molt poc intel·ligent, perquè sovint se n’han encarregat el grup de persones menys dotades intel·lectualment del país. L’activisme, els antisistema, en general les persones que vénen del món destruït de l’esquerra i de les teories polítiques i econòmiques que sempre han fracassat, que sempre han causat misèria i mort allà on s’han aplicat, i que en qualsevol país normal estarien completament inhabilitades no només per conduir el destí col·lectiu sinó per ser una veu acceptada en un debat civilitzat, a Catalunya, i concretament a l’independentisme, han tingut el total protagonisme. Era molt difícil que amb persones d’aquestes característiques mentals i morals pogués tenir aquest moviment alguna mena d’èxit. El destí que ha tingut ha estat el precís mirall de les persones que l’han encarnat.

Qualsevol idea nacional o cultural, econòmica o científica, ha de partir d’una validació empresarial consistent. No hi ha res que es pugui intentar seriosament si abans no ho han estudiat els empresaris, els bons empresaris. Persones amb capacitat per definir conceptes, establir camins per realitzar-los, persones que són conscients del preu d’aquests conceptes i aquestes realitzacions, i que tenen idea de com aconseguir els recursos necessaris. Si no sabem això, si això no ho tenim clar des del principi, aquests patrons essencials, aquest full de ruta -això sí que és un full de ruta-, no es pot de cap manera pensar que el tumult comarcal que baixa a ciutat els dies de festa o les pancartes o els articles de premsa o els cantants unint el cant dels anhelants ens podrà dur més enllà de la grotesca calçotada.

L’1 d’octubre va ser una calçotada però no perquè la idea de la independència de Catalunya sigui folklòrica sinó perquè es va intentar dur a terme d’una manera folklòrica, amb aficionats, amb fantasmes que es feien els estrategs, sense empresaris. Sense bons empresaris que sabessin traçar una línia que dugués a l’objectiu que es perseguia. Per això la festa popular va funcionar bé, perquè els catalans, de fer el mec, n’hem sabut sempre i transversalment. Per a aquestes coses no ens calen empresaris, i fins i tot ens sobren els poetes: per a aquestes demostracions que no van enlloc però que tan cofois ens fan sentir de poder-les organitzar “sense ni un paper a terra”.

Però després no vam ser capaços de donar forma a la tangana, perquè “aquest no era l’escenari que teníem previst”, segons la mítica resposta de Carles Puigdemont i Casamajó, just abans de fugir com una rata, quan David Madi i Xavier Vendrell li van proposar que es tanqués al Parlament i que ells començarien a enviar-hi manifestants de 50.000 en 50.000 per buscar la confrontació total amb la Policia a la manera que per exemple es féu a Tahrir per derrocar Hosni Mubarak.

Sense empresaris, sense empresaris solvents, només hi ha gent que fantasieja, i que sovint fuig o es rendeix quan arriben les inesperades factures. Ni l’independentisme ni cap altra idea es pot dur a terme sense empresaris que la pensin abans. 

L’independentisme hauria d’admetre per començar que la seva idea no és democràtica, en tant que és minoritària i francament minoritària, i que per tant, intentar imposar a la majoria el que només vol una minoria és l’explicació principal del seu fracàs.

A continuació hauria de fer net de tots els corruptes i tots els cínics i tots els lladres -hem de dir lladres- que en aquests anys de procés s’han enriquit escandalosament, sovint des del món del periodisme però no exclusivament, amb l’únic resultat del fracàs. Un fracàs anunciat, que era impossible que no succeís amb les seves idees lamentables, la seva prosa contrària als interessos ja no de Catalunya, sinó de la Humanitat; i sense cap escrúpol per haver exprimit en forma de molts milions d’euros la frustració d’un col·lectiu que tant diuen defensar.

Articulistes, presentadors de televisió, propietaris de productores i directors de diari, si tinguessin algun mínim de dignitat nacional, per dir-ho en els seus termes, hauríem de tornar, pel cap baix, el 30% dels seus ingressos des de 2012, perquè seria una manera de mostrar el seu compromís real amb Catalunya. Seria una manera de demostrar que estimen les coses que diuen que defensen i que no només s’han plantejat la independència com un negoci privat. Però ningú no tornarà res, perquè ningú no volia res. Aquesta és la clau. Ningú no volia res i per tant ho vam deixar en mans de l’extrema esquerra inframental. Ningú no volia res i per tant ens feien nosa els empresaris que ens poguessin advertir del disbarat de segons quins plantejaments i de segons quins mètodes, i de segons quins intel·lectuals i d’altres líders, per aconseguir propòsits que en cas de poder-se assolir eren en la direcció completament contrària. Però com que només volíem robar, com que només volíem fer el mec, com només ens interessa el degoteig de diners que encara avui hi ha a canvi d’allargar l’agonia, ningú no tornarà res. Ni mig cèntim d’euro, ni un gram de vergonya. Perquè el propòsit no és Catalunya ni la seva independència sinó poder viure d’una mentida perquè la veritat no ens agrada, ni hem trobat ningú que ens la pagui.