Les Nines

El vaig llegir molt. El vaig plagiar tant com vaig poder. Encara avui em sé moltes -i quan dic moltes, vull dir moltes- frases seves de memòria. Fragments de llibres o d’articles. De tots els A Peu, el que més em va agradar va ser el de la Terra Alta. Però el meu lligam fonamental amb ell és que jo volia una columna com la seva, i viure a través d’escriure una columna diària.

Pel meu tretzè aniversari vaig demanar al meu pare que em fes subscriptor de l’Avui. Recordo que el primer diari que va arribar a casa duia la notícia que Alexanko havia estat detingut per violació a Papendal, on el Barça hi feia la primera pretemporada de Cruyff entrenador. No recordo de què escrivia Espinàs aquell dia, però recordo que uns mesos abans la meva directora havia telefonat molt enfadada als meus pares perquè ens va demanar un comentari de text d’una columna de l’autor sobre que havien florit els lilàs i vaig escriure, citant el “Companys, no és això” de Lluís Llach, que si la llibertat d’expressió l’havíem de fer servir per dir aquestes ruqueries, potser era veritat que tenia raó la censura. El que vull dir és que jo amb l’Espinàs hi tenia una estranya relació professional, no enlluernada. No era el meu ídol, com ho eren Joaquim Maria Puyal o Lluís Llach. L’Espinàs no era el que jo volia ser, era el que jo volia fer.

Conèixer-lo no em va impresionar com conèixer el Llach o el Quim. Em va agradar, em va semblar que m’apropava al meu destí, però no va ser l’emoció de la primera vegada que vaig entrar a la cabina de Catalunya Ràdio al Camp Nou o del primer concert de Lluís Llach al teatre Tívoli. 

Un dia, quan jo ja havia escrit la redacció dels lilàs, l’Espinàs presentava un llibre de memòries, no gaire llarg, de color vermell la coberta i al darrere hi havia una foto seva molt gran. El llibre es deia “El nen de la plaça Ballot”. Una amiga de la meva àvia que el coneixia, i em sembla que n’era remotament familiar, es va oferir d’acompanyar-me i de presentar-me’l. No tenia el misteri dels escenaris de Lluís Llach ni l’aura mítica del Puyal. Era simplement un home. Un botiguer de la paraula, em va semblar. Important, amb molt de públic que també l’havia anat a veure, però com una poma, que la primera queixalada és com la vintena i només és una poma. De fet, em va tractar una mica com jo a ell: va ser només correcte la salutació, però encantador en la dedicatòria: “A Salvador un lector que m’estimo molt perquè fa venir esperança són els homes”. 

Si no ens coneixem, vaig pensar, no pot estimar-me; però sí que era veritat -tot i que llavors no podíem saber-ho cap dels dos- que jo he estat la seva millor esperança de posteritat. Si algun sentit pòstum ha tingut l’obra de l’Espinàs és que jo m’hagi dedicat a escriure columnes diàries com ell. Si va tenir alguna esperança de viure més enllà de la mort aquesta esperança sóc jo. Potser ell esperava alguna cosa més: ho entenc. Però li vaig tocar jo, tal com a mi em va tocar ell. 

El que vull dir és que jo tenia dues samarretes que m’havia fet fer una amb la fotografia del Puyal i l’altra del Llach. Tot i que no me’n vaig fer cap, de samarreta de l’Espinàs, cal dir que les fotografies del Quim i del Lluís les vaig retallar del seu llibre “Identitats”, una transcripció de les entrevistes que feia a TV3, en aquells temps en què no hi havia internet ni era fàcil trobar retrats dels teus artistes si no eren americans.

L’Espinàs té l’estrany mèrit que me’l vaig llegir sencer encara que no m’agradava gaire, com si d’alguna manera comencés ja treballar llegint-lo. Aquest món petit, del detall fútil, em deprimia. Però el que sobretot em va molestar va ser el seu llibre més venut i celebrat: “El teu nom és Olga”, dedicat a la seva filla down. Entre el poeta que rodolava, el cantant que tot el dia es lamentava, i el país de les derrotes, només em faltava que la festa del retard mental. Potser perquè era fill de pares separats i la intempèrie familiar produïa en la meva vida uns molt considerables espectacles, de molt petit vaig aprendre que si volia alguna alegria havia d’inventar-me-la, i que la tristesa és un tumor que sempre creix si no l’extirpes tot d’una. Viure entre desgràcies em semblava un desastre. La música de Llach em feia oblidar la languidesa vital de les cançons, i els poemes de Martí i Pol fets cançó, alguns, m’agradaven. Però aquesta foscor intrínseca de l’Espinàs, aquest tel de pessimisme, aquesta angoixa que vivia de voler sobreviure la seva filla, per no deixar-la sola, i que tan heroica em semblava, i tan salvatge, impregnava la seva prosa d’un fet català profund i espantós que era tot el que jo volia llevar de la meva manera d’escriure. Aquesta capitalitat del dolor que el català sembla sempre reclamar, aquest posat greu, d’impostada solemnitat, ja llavors em semblava ridícul, penós, destructor de qualsevol fertilitat. Els seus restaurants -Lázaro, el de capçalera- representaven exactament el contrari del que jo espero de la vida, com els temes dels seus articles. Només vam dinar plegats una vegada, a Semon, amb Joan Barril i Joan Ollé. 

Espinàs va escriure sempre i això mereix un respecte. Viure a través de l’escriptura és la meva vida, és el meu sentit, i no puc separar-ho del seu exemple. Ho sé tot, d’ell, tot el que un lector pot saber d’un escriptor. “El nen de la plaça Ballot” i cito de memòria perquè he perdut el llibre, acaba així: “Diuen que el temps passa, però no ens en adonaríem tant si, i en passar, no se’ns endugués els espais”. Potser hagués preferit saber-me l’obra d’algú altre de memòria, però mi, el temps, se m’ha endut l’Espinàs.