Les Nines

No he vist encara ningú d’Esquerra defensant públicament Saül Gordillo. No sé on són els valors d’aquest partit, aquests valors universals als quals tan sovint es refereixen i que tant els costa d’acreditar quan els hi anem a reclamar.

Aquests nois d’Esquerra, en privat, em diuen que no hi ha dret el que li han fet al Saül i em feliciten per haver estat l’únic o en tot cas el primer que l’he defensat. No em malinterpretin, no m’importa estar sol. Estic acostumat a tenir raó i a tenir-la només jo. I a defensar allò que penso, assumint totes les conseqüències. Però un partit que vol ser seriós, un partit que vol establir una relació de confiança amb el gruix de la ciutadania, i eixamplar la base com els seus líders tan sovint diuen, potser hauria de ser més valent a l’hora de defensar la veritat encara que no quadri amb la seva ideologia.

El president Aragonès, la consellera d’Igualtat o el conseller d’Interior, entre tants d’altres càrrecs, trobo que duen molts dies de retard en com a mínim disculpar-se per la baixesa amb què van arrasar la presumpció d’innocència d’una persona que ara ja tots sabem que és innocent. Tots hem pogut veure les imatges que desmenteixen les denúncies; tots els que hem tingut, esclar, algun interès a saber la veritat. Tots hem pogut llegir la declaració de la suposada primera víctima, que diu que es va sentir “agobiada” per Quique Badia, substitut no gens casual de Gordillo al digital que dirigia, per posar una denúncia que ni ella ni els seus pares no volien posar.

Per tant no hi ha excusa. Els que interessadament van difondre i amplificar les denúncies haurien de tenir el coratge cívic, i la vergonya, d’admetre que es van equivocar i que van cometre un greu manament moral trepitjant la presumpció d’innocència d’una persona innocent. Liderar vol dir no amagar-se, i especialment els partits d’esquerra que tant diuen prendre’s seriosament els afers socials, haurien de ser curosos amb les víctimes, però no amb les víctimes que la seva ideologia dicta sinó amb les víctimes de veritat. Com per exemple amb les persones que pateixen injustícies per raó del seu gènere, que és el que exactament li ha passat a Saúl Gordillo, que per ser un home ha estat linxat sense que ningú no trobés necessària cap comprovació de les acusacions que se linfeien.

La consellera Vilagrà no ho va dubtar a menysprear Gordillo, i a condemnar-lo, sense cap prova. No es pot ser tan miserable ni tenir tants pocs escrúpols. El judicis paral·lels són propis de societats feixistes, però ignorar la veritat quan és tan fàcilment comprovable, perquè prefereixes una mentida que s’avingui més amb els teus dogmes, és pitjor que el feixisme: és la pura maldat de persones que no mereixen formar part d’una conversa civilitzada. 

Jo no sóc amic de Saül Gordillo. Discrepo de la seva militància, la seva trajectòria no m’ha resultat mai especialment simpàtica, ni m’ha donat mai cap feina, ni tenim cap relació que es basi en l’agraïment, ni tan sols en una certa freqüència en el tracte. Defensar-lo no forma part dels meus sentiments, sinó de la meva elemental obligació de persona que escriu en una societat lliure. Em pregunto on són els que tant parlen de llibertat al seu partit, els que tant parlen de democràcia i tant l’exigeixen als altres sense ser mai capaços de fer res que signifiqui assumir un risc o pagar un preu quan la Història els demana que estiguin a l’alçada de defensar-la.