Les Nines

La candidatura de Xavier Trias a Barcelona és la bomba perfecta per la destrucció de la ficció independentista. El que més m’emociona és que és una bomba interna, una assumpció gairebé involuntària del propi fracàs, però assumpció a fi de comptes. Dic que gairebé involuntària perquè hi ha el dubte de si Puigdemont i Borràs saben el que significa assumir que l’únic poder que tindrà el seu partit serà el de Trias alcalde ajudat pels socialistes, que és la negació de tot allò en que ells han cregut. Tampoc cal fer-ne un gra massa, perquè això ja passa a la diputació de Barcelona. Però és especialment significatiu que l’únic líder que hagin trobat els neo convergents sigui una figura clàssica de Convergència i Unió. Per fer això no calia trencar la federació, ni pactar amb Esquerra, ni declarar una independència de fireta. Per fer això n’hi havia prou de continuar sent uns dies la puta i els altres la Ramoneta, i per no perdre la tensió utòpica, péixer amb pinso els animalons que reclamaven desafiaments qu res no tenen a veure amb aquest poble.

El que ens ensenya la candidatura de Trias és la realitat, la realitat del que és Catalunya, i en el seu revers, és a dir, en Ada Colau, el perill de degradació que correm quan aquesta realitat es nega i es pretén que som el que no som. És exactament el mateix que li ha passat el catalanisme en relació amb la independència. Hi ha hagut una devastació turca, que els apocalíptics i els desnonats diuen que ja va bé per fer net i deixar les coses clares, però que ha desmoralitzat els catalans, els ha empobrit, els ha eixugat l’esperança en el que era possible per deixar-se dur pels deliris dels qui pretenen omplir el seu buit existencial, i moral, jugant a fer política.

Xavier Trias és reprendre el fil allà on el vam deixar quan vam embogir. Xavier Trias és el que queda després de l’empoderament i posterior caiguda dels malaltissos. Xavier Trias no és una opció ideològica -n’hi ha prou de parlar una estona amb ell per constatar-ho-, ni tan sols política. És un pacte amb la realitat. És el pacte de mínims amb la realitat que un dia Catalunya va donar per superat, o per vençut, quan en realitat cap poble, ni cap família, ni cap home és gran cosa més que el seu pacte amb la realitat, que el seu pacte amb la seva realitat, i cada vegada que aquesta natura s’oblida, cada vegada que ens deixem dur per l’idealisme o la follia dels inadaptats, una gran misèria ens assola i després sempre hem de recomençar. Sempre. Així ha estat al llarg dels anys i dels segles. Sempre recomençar allà on ho vam deixar, i sovint una mica més avall.

Jo sé que aquest discurs no és atractiu, ni vigoritzant, i que molts -molts dins dels pocs, esclar- et diuen automàticament espanyol de merda o que no ets català. M’ho han dit tantes vegades i he vist tanta desesperació al meu voltant! Aquest furor que l’independentisme sent per negar la realitat, per confegir argumentacions estrambòtiques per no acceptar el que hi ha, i per continuar ingressat la narcosala, és l’explicació de per què és tan extensa la nostra col·lecció de derrotes. Hi ha una pulsió nacionalista però cursi, germànica però sense sang, feixistoide però només de sobretaula, que fa dels catalans un poble ensucrat i ridícul. El procés són unes postres. Després hi ha coses que quan volem les fem molt ben fetes, com treballar i produir genis. Hem donat molts genis. Més dels que ens pertocaven. També molts més imbècils, i encara més sonats. 

Trias és el ribot que la realitat passa al manicomi. Trias és l’aixeta amb l’aigua freda i l’aigua calenta, la clau que escau al pany, la línia recta. A la seva predecessora l’hem posada a Foment, tal com la solució negociada a la a la declaració d’indepndència va ser l’indult, el perdó generós magnànim del Regne d’Espanya. Sempre passa igual. Torna l’ordre i el fem tornar, de ben endins, nosaltres i és anònim el cementiri dels pertorbats.