Divendres o em sembla que dissabte vaig llegir que Arturo San Agustín ha fet un llibre sobre anècdotes de Sofia Loren, editat per Esther Pujol i que s’ha presentat en una d’aquestes enredades que Albert Arbós sol fer-li a Quim Vila, de la Viniteca. L’article era de Sergio Vila-Sanjuán a La Vanguardia. Sovint es diu que la Catalunya independentista perd el temps en foteses. I és veritat, el procés ha estat sobretot una gran pèrdua de temps, perquè tots sabíem que al final només Espanya estaria disposada a pagar el preu per continuar existint.
Però hi ha un altra Catalunya igualment desesperant, i que igualment es perd en assumptes de la més absoluta irrellevància, com aquest Arturo San Agustín que no ha tingut mai cap sentit de l’escriptura, ni de l’article, que no ha tingut mai una idea original, que deixa un aire sinistre de tristesa i obvietat per allà on passa passa i que ni ell ni les coses que pensa ni molt menys com les escriu poden resultar de cap manera interessants ni favorables als interessos de la Humanitat. Aquesta prosa eixuta d’esperança, que basa el seu prestigi en la gara-gara que es fan entre ells tota una sèrie d’escriptorets de la seva mateixa poca importància, i que tots junts són una taca per al periodisme a Barcelona, donant sempre la nota més baixa i validant unes idees que sempre fracassaren. És una Barcelona que put de fa tants anys que és morta, és l’Arbós com el cadàver en cap de la farsa, i les seves aixecades de camisa a empresaris seriosos que paguen la festa dels morts sense adonar-se de la inutilitat del seu esforç.
Aquesta Barcelona deprimida, insolvent; aquesta Barcelona que són les rates que trobà l’alcalde Maragall quan arrencà les fustes dels xiringuitos i merenderos de la platja -per obrir la ciutat al mar, al mar i al món- essent la més grossa la que donava vida al cos de Manuel Vázquez Montalbán; aquesta Barcelona que San Agustín colga de fàstic i l’Arbós extorqueix, és més endarreriment que el franquisme, més grisor, més brutor, i vivim tots en ella més captius i desarmats que en qualsevol derrota militar.
Ni San Agustín va conèixer Sofía Loren, ni les seves anècdotes són originals, ni contades per ell tenen cap gràcia que no sigui la gràcia que a ell li fan. La seva reserva d’amics són igual de deficitaris que ell, perquè tot aquesta colla fa molts anys que costen molts més diners als seus diaris i a les seves editorials que els diners que ells són capaços de fer guanyar a l’empresa. Sobreviuen perquè sempre hi ha algú tan poca cosa com ells que encara conserva alguna esfera de poder, però si mesuréssim les audiències i els beneficis de les seves suposades obres, només la indigència podria ser-ne la justa recompensa.
El que li han fet els independentistes a Barcelona ha estat un atemptat. I la primera conseqüència de l’independentisme va ser Ada Colau. Per tant no hi ha cap matís a introduir sobre el dolor que aquesta ideologia i els seus líders han causat. Però hi ha una altra Barcelona, que s’oposa a la de l’independentisme, i que ha fet el mateix mal. Aquesta Barcelona contrafeta, d’ensopiment repetit una i mil vegades, fundada sobre la derrota de l’antifranquisme i que anat escampant un presagi de malaurança durant dècades per tota la ciutat. Aquesta Barcelona d’un profund ressentiment social, d’una esquerra reaccionària, totalitària, miserable. Aquesta Barcelona que fa la retòrica d’una pobresa que no existeix, aquesta Barcelona que viu del seu origen humil convertit en èpica; una èpica de la que els seus protagonistes, com San Agustín, i com Montalbán quan encara piulava, en són els primers trànsfugues.
Arbós, San Agustín i tota aquesta colla. Sempre han estat a l’oposició de qualsevol victòria de Barcelona. Sempre han estat la mort, aquesta mort que no acaba de matar però que és la balada del temps perdut que no torna. Les calaveres que s’arrosseguen pel camp lligades a través d’una corda interminable, com la cua d’un cavall somnàmbul que ningú no reconeix com el seu. Espectres més enllà de la voracitat de la mort.
En ells la mort rodola, rodola.
Les Nines 