Les Nines

La primera ministra escocesa ha plegat perquè diu que està cansada. Tots els independentistes pleguen perquè es cansen. Uns es cansen de la presó i demanen indults, els altres es cansen de dir la veritat i diuen mentides com que les estructures d’Estat estaven preparades, i d’altres es cansen de ser irrellevants i s’inventen qualsevol beneiteria que encara els delata més ens la seva manca d’importància. Esquerra s’ha cansat de predicar una independència que sap que no existeix, la CUP s’ha cansat de la política, i Junts no es cansa de fer el ridícul, que és una altra demostració d’esgotament. El cas és que tots els independentistes s’acaben casant i que els Estats són més forts i més pacients i resisteixen. Només el primer ministre Cameron va ser un enze i cometé l’error de convocar el referèndum escocès. José María Aznar va dir: “Em sembla que aquest noi porta un referèndum de més” i això que encara no havia celebrat el segon. David Cameron també es va cansar.

La mentida cansa i la veritat aguanta molt millor. No hi havia hagut mai tantes garanties pels que volen intentar gestes encara que siguin al marge del sentit comú i la legalitat. I al final no han fet falta exèrcits, ni penes de mort, ni repressions més enllà de l’escueta aplicació de la Llei, i sempre amb generositat, des del principi fins al final. Fins i tot hem canviat de lleis per fer-ho més fàcil. Els Estats no han decantat la sort, ni la força. L’ha decantada la feblesa, la província i la inconsistència dels localismes fanàtics, poc voluntariosos, i molt més folklòrics que polítics.

El que demostra la ministra escocesa plegant, el que demostra Esquerra amb el seu pragmatisme que jo tant celebro, i el que demostra Junts amb la seva inconsistència prepolítica, tan semblant a la de la CUP, és que la fabulació i la mentida es queden molt aviat sense recorregut. El que demostra l’independentisme esfilagarsat és que els sentiments, si no hi ha una articulació política, són només una safata de dolços el dia de la Festa Major.

Catalunya és aquesta safata de dolços, Catalunya és aquesta Festa Major. El que és mentida no és la independència. El que és mentida és l’independentisme, és a dir, que hi hagi catalans disposats a pagar el preu que costa el que diuen que volen. Aquesta és la mentida catalana, aquesta és la m’ha dit escocesa, aquesta és la mentida vasca. Aquesta és la mentida provinciana, perifèrica, la mentida que contrasta amb la veritat central, de la capital, de l’Estat.

Aquest principi de segle ha servit per demostrar que les velles estructures, tant criticades per presumptament obsoletes, són molt més resistents que les que es pretenien noves i emergents. A Espanya, la vella política que encarnen el Partit Popular i el Partit Socialista, ha demostrat ser molt més resistent, eficaç i interessant pels interessos dels ciutadans, que la nova política populista, xarona, barata i que no té cap interès intel·lectual, ni polític, ni social.

A Barcelona, Convergència i Unió que ja no existeix, ha demostrat ser més important que l’amarga agonia de Junts, i Xavier Trias tornarà a ser alcalde com una esmena a la totalitat a Ada Colau, però també al puigdemontisme. Puigdemont també està cansat. Trias no es cansa.

A Catalunya el provincianisme estat demolidor, atroç, desolador, i la rendició a la vella estructura estat una lliçó que els llibres d’Història explicaran sense que els cantaires pagats del nostre temps puguin dissimular-ne la vergonya.

Els Estats han demostrat una gran fortalesa, i una intel·ligència democràtica, subtil, fins i tot irònica amb què s’han pogut defensar dels atacs tribals sense perdre la compostura i guanyant el partit per golejada. Els suposats herois de la irredemptisme han fet un ridícul per descomptat internacional però sobretot de cara a ells mateixos. No s’han agradat quan s’han vist el mirall. I encara que no s’ho vulguin reconèixer, ells saben, perquè s’han posat a prova i s’ho han constatat, que el que els separa dels seus suposats objectius no són els seus enemics sinó la seva  peresa, la manca de valentia per assumir el risc real a què s’enfronten, i que a més a més viuen molt bé en l’ordre establert que tan critiquen i del que tant se serveixen pel seu còmode, subcencionat i avantatgista anar fent.

No us falta força. No us falta democràcia. No us falta gent. No us falten diners. Us falta dignitat. I contra això, ni tan sols l’Espanya que us estima, us patrocina i us perdona, no hi pot fer res.