Les Nines

Mercè Torres va ser la meva professora de Literatura entre els quinze i els disset anys. “Tenia disset anys”, efectivament, “i a punt la joia”. Ella em va ensenyar el poder i el deure d’escriure. No em va ensenyar a escriure, però sí a ser un que escrivia. El sentit de missió. Ella va ser la meva primera lectora, i llegint-me em va comprometre.

Estimem els artesans, estimem els professors, estimem les noies que ens fan sentir mortals en l’impúdic art del seu cos nu. Però no hi ha veritable mestratge, ni lliçó fonamental, sense una idea de poder. Mercè Torres, si encara fos per aquí, probablement discreparia de molts dels meus articles, i fins i tot, potser, d’alguns, se n’avergonyiria, pero ella fou qui em va ensenyar a estimar escrivint i a estimar-me escrivint. A que el centre de la meva vida fos allò que escrivia, amb raó o sense, a que el fet literari pesés més que la por, més que l’angoixa, i fos la meva manera de relacionar-me amb els altres i amb l’amor.

No ens vam fer mai amics, ni tan sols quan va deixar de ser la meva professora. Jo vaig intentar establir amb ella una relació més personal quan vaig marxar de l’escola, però ella no ho va voler. Quan dic “personal” no em refereixo a cap procacitat, deixem això clar, però ella en qualsevol cas ho va rebutjar perquè es devia als seus alumnes i considerava que el meu cicle s’havia acabat. Llavors ho vaig viure amb recança, per aquell afany abrasador que tenia d’apropar-me amb els meus ídols, com Ícar al sol, però ara agraeixo que prengués aquella decisió, perquè el meu record d’ella és pur com ella mereix, i com jo mereixo també, no gens embrutat per les nostres vides d’imperfecció. Sempre vas saber-ho fer molt millor que tots nosaltres, Mercè.

Jo en aquella edat feia dues coses importants: escriure set poemes cada dia -cada dia de la setmana, de dilluns a diumenge- i no estudiar Matemàtica, ni Física, ni Química. Cada dia que teníem classe amb Mercè, jo li donava els poemes que havia acomulat i ella em tornava els que havia llegit. Si algun vers li havia agradat, el subratllava; si algun poema li agradava tot sencer, a la part superior dreta, el marcava amb una creu. Una Creu, deixem això clar també. Escrivia perquè no podia deixar d’escriure. Però també perquè Mercè llegint-me em vinculava. Escriure compromet, saber que algú et llegeix compromet encara més. I qui em llegia era Mercè.

Pel que fa a les classes de Matemàtica i Física i Química, vaig forçar que me’n expulsessin dient als professors que molt més greu que perdessin el temps ensenyant coses que a casa havia resolt sempre el servei, trobava que me’l fessin perdre a mi, que tanta feina tenia a llegir els poetes del Renaixement. Hi ha una peça musical que es diu “You’re so cool”, de Hans Zimmer, que és l’exacte so que feia la veu de Mercè Torres explicat l’aigua clara de Petrarca. Cada gota caient sobre mi l’aigua clara de Petrarca, Mercè.

A l’escola, el CIC, es van acabar impacientant amb l’actitud meva de ni tan sols assistir a les tals classes, i em van amenaçar amb tota mena de càstigs i represàlies si no rectificava i aprovava. Jo no en feia mai cas, i els deia que més que preocupar-se de les meves notes, havien de patir per com sortirien al meu llibre de memòries. Vam arribar al col·lapse quan els vaig dir que l’única solució que jo hi veia és que em regalessin les tres assignatures, si realment volien que la posteritat, és a dir, jo, els tractés amb una mica d’indulgència. D’això me’n vaig adonar per primera vegada llavors, que moltes de les persones amb qui tractava havien d’assumir que la seva única possibilitat que algú parlés d’ells, bé o malament, encara vius o molts anys més tard que haguessin mort, era que jo trobés oportú de distingir-los en un article com aquest. No va ser un descobriment menor, i em va ajudar a fer-lo Mercè, però no va ser així com de veritat em va ensenyar el poder.

El poder no s’ensenya dient-lo sino exercint-lo, i no cal explicar res. 

El cap d’estudis, contrariat pel fet que no només no atengués les seves amenaces, sinó que a més a més en fes befa, i l’amenacés amb l’oblit del món, va convocar-me a una reunió extraodinària amb tots els meus professors. Tots allà posats en semicercle davant meu. També hi havia Mercè. Molt sever, el cap d’estudis va pronunciar els càrrecs que contra mi tenia, i no sé si va improvisar o ja ho duia de cap, però veient la meva displicència em va dirigir una amenaça molt concreta que per primera vegada em va deixar aclaparat: “si no aproves la Matemàtica, la Física i la Química, et quedaràs sense la Matrícula d’Honor de Literatura”. Ni repetir curs ni que m’expulsessin de l’escola m’importava, però no estava preparat per quedar-me sense la Martícula de Mercè. No per la nota, sinó per la devoció, perquè tot el que jo llavors feia tenia l’únic sentit de la seva aprovació, de la seva Creu.

Em vaig quedar allà al mig, tot sol, quiet, sense dir res, amb la cara del pànic, em sembla que em va caure una llàgrima, o potser dues, i aquell moment se’m va fer etern, tot i que de seguida Mercè va alçar-se de la cadira on seia, es va apropar, em va amoixar els cabells que encara tenia, em va fer aixecar, i agafant-me el braç dret amb la seva mà esquerra, em va dir, mirant la resta de professors i el cap d’estudis, “tu ets el millor alumne que he tingut mai i la meva Matrícula d’Honor la tindràs per sempre”.