Jordi Turull ha dit que veu eleccions municipals com “una oportunitat per donar resposta a les atrocitats de l’Estat”. Cada vegada que Turull es posa grandiloqüent jo recordo un amic meu jove, o molt més jove per dir-ho potser d’una manera menys inexacta, que es va ofendre i fins i tot enfadar quan els llavors “presos polítics” -quina barra!- anunciaren desde Lledoners una vaga de fam. Jo sabia que seria només un posat, un de tants farols independentistes. Si l’1 d’octubre fou un frau perquè el Govern no tenia cap de les suposades “estructures d’Estat” preparades per “fer-lo efectiu”, i els líders s’hi acabaren de pixar lliurant-se a la Justícia o fugant-se; si la presó els era un preu excessiu, com ho demostraren humiliant-se per demanar els indults d’amagatotis, la seva vida no havien d’arriscar-la. I què és una vaga de fam, sinó oferir la teva vida a canvi d’una petició molt concreta.
L’independentisme és la maquinària moderna més eficaç per banalitzar els grans conceptes de la Humanitat que d’altres pobles o persones elevaren amb admirable heroïcitat. Que Jordi Turull parli d’atrocitats de l’Estat quan ell porta tota una vida aprofitant-se d’aquest Estat, fent la puta i la Ramoneta amb Convergència i Unió i suplicant-li el perdó sense cap dignitat quan va voler fer veure que feia una gesta i només feia el mec, és una altra forma de banalització del patiment de tantes i tantes persones que arreu del món han pagat el preu d’intentar ser lliures i han estat perseguides, sovint fins a la mort.
L’independentisme, tal com avui està plantejat i amb els líders que té, és una falta de respecte als grans valors. És un greu mancament moral en ell mateix. No la idea de la independència de Catalunya, perfectament vàlida, sinó els arguments amb què es defensa i la trajectòria dels seus representants, tant els polítics com els dits intel·lectuals. Tots floten en una aigua putrefacta, en cervells col·lapsats d’un ressentiment que no tenen prou valor per reconèixer que és amb ells mateixos i projecten contra Espanya. Hi ha una filera de fets malbé i de sonats fent cua a l’abisme de l’alienació, la bogeria i la irrellevància. Cada dia costa més omplir un article -que no sigui un deliri- sobre aquest tema. Hi ha una pertorbació que de fet sempre hi ha estat, però el que abans era ràbia ara s’ha tornat desolació. Els oportunistes escuren el negoci, els soldats s’han cansat, com la primera ministra d’Escòcia. Jordi Cuixart viu a Suïssa. Marta Rovira, ni havent-li fet el seu partit a mida la reforma legal, s’atreveix a tornar a Espanya.
Quines atrocitats, Jordi? Per cert, com estàs? Jo crec que algun dia hauries de dir la veritat.
Les Nines 