Les Nines

Amb Pere Ríos mort un periodista que no va saber fer la feina, que va presumir d’integritat perquè no va poder presumir intel·ligència, que tot el que va perseguir li va ser negat, i que la seva gran obsessió vital, Jordi Pujol, va confessar la famosa deixa sense que ell hagués estat capaç de descobrir mai res, ni de saber mai res que el president o la seva família no haguessin explicat prèviament. Mor un frustrat, mor un ressentit, una persona que no va estar a l’alçada dels seus reptes, que no va estar a l’alçada del seu ofici, que va desmentir qualsevol idea de brillantor i de generositat amb el seu periodisme mesquí, impotent, i sense cap altre interès que veure com els pitjors de l’espècie es rabegen en la seva ràbia i la seva incapacitat. 

Ha mort un frau, i cada vegada que sento parlar de la seva honradesa penso en la quantitat de diners que va cobrar perquè al capdavall la Història li passés sempre la mà per la cara. Pere Ríos va tenir sempre una mala relació amb la realitat. Vivia massa brut de dolor acomulat per transmetre llum, i per estimar-la. Així ell com El País, especialment el de Catalunya.

Els elogis a Pere Ríos són els elogis d’una Catalunya feble, que sempre perseguit fantasmes, perdedora en tots els seus intents, i que no sap distingir la qualitat del fàstic ni la victòria del que és fracassar. Hi ha una esquerra catalana que és així: sempre fosca, sempre ressentida, que sempre perd. En l’antifranquisme, en el pujolisme, i ara amb el totalitarisme populista. Pere Ríos és la mateixa desfeta que Quique Badia, i tal com Pujol ha vist passar el fèretre de Ríos jo estic esperant a què Saül Gordillo presenti una querella per denúncia falsa a les noies que l’han falsament denunciat i hi inclogui a Badia com a còmplice necessari. Tot arriba. I els dolents sempre cauen.

Pere Ríos era un perdedor però no perquè fos una bona persona, sinó perquè no tenia suficient talent ni humanitat per entendre l’ànima ni per entendre el poder. Els seus grans defensors, els seus grans apologetes, pertanyen a la mateixa derrota i a la mateixa vulgaritat.

Jordi Pujol va tenir molts defectes com a president però ell va guanyar i Pere Ríos va perdre. El president l’ha vençut fins i tot amb l’edat, i amb el coratge amb què s’ha sobreposat a les seves darreres malalties. Jordi Pujol és ja avui història de Catalunya, i de Pere Ríos, dimecres no en parlarà ja ningú com no sigui per fer acudits dolents, o sinistres. La Catalunya Pere Ríos no ha sobreviscut al seu gran fantasma, i tal com Franco se’ls va morir al llit, Jordi Pujol encara viu quan ells ja no hi són i la seva obra perdurarà i els seus diners seran només una anècdota; i no arribaria ni a això si els convergents, amb Artur Mas al capdavant, no haguessin estat tan imbècils d’haver-lo menyspreat en lloc de defensar-lo amb l’honor i la dignitat que mereixia.

Fóra un detall d’altíssima qualitat, i tota una metàfora catalana que el president Pujol acudís al funeral del tal Ríos.