Les Nines

Un periodista de La Vanguardia, Àlex Tort ha posat un tuit queixant-se que ha demanat hora a l’otorrino pediàtric de la Seguretat Social i li han donat hora pel mes de gener de l’any que ve. Si això formés part d’un article, com ha fet ABC, en què 175 periodistes de la casa han demanat hora per tenir una idea d’on som en les llistes d’espera, em semblaria un correcte exercici periodístic. Però que sigui de veritat el cas particular d’un que treballa a La Vanguardia i té el poc estil i la poca classe de dur el seu fill a la sanitat pública quan fer-se soci d’Assistència no costa ni 60 euros al mes, em sembla una metàfora de la degradació de la nostra era. I d’una degradació molt especialment catalana. Que a més a més ho expliqui, sense adonar-se de l’extrem ridícul que fa, em sembla que ja ni és un problema seu, sinó del prestigi de La Vanguardia.  

La sanitat pública l’hem de pagar els que tenim diners perquè hi vagin els que no en tenen; i perquè nosaltres hi puguem anar en casos molt extrems, concrets i necessitats. Per l’otorrino, pel mal que et fa la punteta del dit gros del peu i per, en fi, les atencions diàries, hem de tenir la nostra mútua, i molt més per als nostres fills. No es pot ser tan mesquí, no es pot ser tan garrepa, no es pot anar pel món donant lliçons de com ha de governar-se un país i després tenir aquestes deixadeses com a pare. Podent pagar una mútua, quin missatge li envies al teu fill condemnant-lo a la pública? És un missatge terrible, de desamor. És un tipus de missatge que crea inseguretat de per vida, jo sóc un que el meu pare m’estimava tan poc que em feia això.

Em sembla molt bé que les famílies sense recursos duguin els seus fills a la sanitat i l’escola pública, i em sembla molt bé pagar amb els meus impostos que això sigui possible. Prefereixo, al capdavall, pagar impostos que seguretat privada. És més segur, més barat, i tothom fa més bona cara. Però jo no em mato a treballar perquè barruts com el Tort esquivin l’obligació fonamental que com a homes i com a pares tenen, que és pagar. Paga i calla, Tort. Paga i torna a pagar. Sigues un home. Sigues un pare. I deixa de queixar-te i de rebaixar el nom de La Vanguardia.

L’Institut Català de la Salut ha caigut encara en una baixesa més extrema responent-li al tal Tort: “Bon dia, Àlex, ens podries seguir per enviar-te un DM i gestionar la teva petició? Gràcies i salutacions”. Si el tuit del periodista era lamentable, el de @salutcat frega la corrupció. Una vegada més, això és Catalunya. Un que escura els pobres, i la sanitat pública perdent el cul per un periodista. Fa molta vergonya. De fet tant l’autor del tuit com el que ha escrit la resposta haurien de presentar immediatament la seva dimissió: el primer per abusar dels qui no tenen en nom del seu diari, o des d’un perfil en què molt ostentosament s’anuncia com a periodista de La Vanguardia; i el segon per favoritisme i a més a més amb un que fa el mec, quan hi ha tants necesessitats de veritat que no tenen més remei que fer cua.

Hem de ser seriosos, i això no ho és. No és ni seriós que un que cobra sou de periodista de La Vanguardia no vulgui destinar ni 60 miserables euros al mes perquè el seu fill no hagi d’arrossegar-se per les llistes d’espera, no és presentable que un periodista utilitzi les xarxes socials per fer valer la seva posició i la de la seva empresa per resoldre un problema personal; i és absolutament intolerable que l’administració li resolgui el problema, o faci veure en públic que està disposada a fer-ho, saltant-se els procediments habituals.

Fa molta pena que haguem triat aquesta manera de viure i de relacionar-nos. Aquesta manera de tractar-nos. Aquesta desvinculació de pares garrepes i covards, aquesta administració arbitrària. És desolador que aquest sigui el retrat de la Catalunya mitjana. Desolador, sí. Però el que després no podem fer és estranyar-nos del que ens passa.