Ella no vol tenir un fill amb ell perquè no voldria haver de viure sempre així. Ella estava casada amb algú. Ell no estava disposat a fer gaire per aconseguir-la. Ell era gran, ella era jove. Ell ara vessa el seu cor de tant en tant però ella sempre s’aparta. Ella el vol per les nits vellutades, pel estius suaus, perquè de tant en tant encara la fa riure i li prepara un cocktail o potser dos.
Ell vol ser pare, ella vol volar més lluny. De vegades creu que ha trobat l’amor però el que s’inclina davant seu per acariciar-li la cama és un carterista. Camina pel carrer i pensa: estic boja o és una mòrbida mentida? Un somriure trencat, li ha pujat la febre. Es diverteix amb el gran mentider que li diu: no ploris, amor, i volem molt lluny. Ella sap que és mentida però creu que si el perd seria com perdre la vista. I torna a casa, trista.
Els dies es desfan en les nits vellutades. La mà oberta del desig ho vol tot. Els estius suaus i l’estrebada de la primavera.
Una pèrdua de memòria, una ombra que cau sobre la família. Ell vol un nadó i el nadó diu adéu amb la mà i fa que se’n va. Ell no t’ho diu perquè la seva virtut és callar. Et sap tan de greu veure’l patir que penses: “tant de bo pogués fer alguna cosa per tornar-te el somriure”. T’odies quan penses el que li fas, però quan el veus fent veure que no ho ha vist, dissimulant per no haver-ho d’afrontar, t’irrita tant que com més penses que és una víctima més sents que és el teu botxí.
No pot sortir bé però no pots controlar-ho. No pots córrer però pots evadir-te. A l’habitació del costat, una conversa que no duu enlloc amb el carterista. Li escrius mentre la fosca converteix les parets de la cambra en una presó i quan saps que no et veu ningú li beses els llavis, tan aspres. El sents en cadascun dels seus missatges.
Saps que t’arrossegaria en la seva desgràcia però comprèns la ira que l’envolta; i prens la seva mà entre les teves cames i el teu amor somiat t’envolta amb la seva virilitat i els seus ulls cansats. Els dos sou iguals, captius de la derrota. Colors daurats i ocres del desert, la sang de la frustració barrejada amb la revolta en una luxúria ardent i sòrdida.
Penses que potser hauries de marxar de casa però aleshores ell diu el teu nom des de la sala i la veu és fràgil i estranya. T’ha estat apedaçant els punys i el coll descosit de la camisa que més t’agrada.
T’espanta el mar i només vols el mar de les maragdes. El cel és clar, els teus ulls sincers. Ningú no es creuria la teva història però jo me la crec. Ningú no coneix el teu cor com jo el conec. T’estires al teu costat del llit i penses que voldries parlar de com les coses us podrien haver anat, però ell apagarà el llum abans no puguis dir una paraula.
Les Nines 