Em va mirar de dalt a baix i crec va pensar que estava bé fins a cert punt, que estava bé per a una mala nit. Em va dir: “no et conec de la festa d’un director de cine?”. Deia algunes coses amb gràcia però la seva vida era tan dura que necessitava un miracle per redimir-se, contrafeta mandonguilla amb cara de puta. També em va dir: “hi ha alguna cosa en tu que em recorda als diners”, i aleshores vaig pensar que era una d’aquelles noies que les coses que diuen no tenen en realitat cap gràcia. I li vaig respondre: “què vol dir que et recordo als diners?”, i es va a posar a ballar com fent-se la misteriosa, la mandonguilla misteriosa amb cara de puta.
Que fos un ratpenat em va ajudar a entendre les altres noies molt més boniques però del mateix arquetip i que a poc a poc m’han anat eixugant el desig, les que l’amor el tornen espeleologia. Avenc i cova. Eco tan sord, falsa profunditat d’agressió inventada. Tantes i tantes paraules dites sense cap motiu ni provocació prèvia. Que fossis tan bonica em va hipnotitzar però res del que deies no tenia en realitat cap gràcia i eres la mateixa mandonguilla aputada.
Tinc una tendresa especial per les noies que no intenten fingir, ni pretendre, ni salvar-se. Per les noies hospitalàries que alguns en diuen les noies fàcils. Les que no et regategen el seu cos ni per les paraules ni per diners, i no els cal sempre un debat per la seva part de dalt ni per la de sota. Una cançó com aquesta de Jean-Jacques Goldman els sembla prou per anar a dormir una mica més tard. Les noies inesperades, les tímides, les que t’entenen sense que hagis de dir res. Les noies que només d’una mirada il·luminen la nit, les que encara em troben consumible, les que no intercanvien el seu plaer pel que penso o el què dic, les que diuen ok a l’infern si és canvi d’una mica de Cel a la Terra. Petits moments robats en frau, com la tardor d’un país càlid.
Tu creus que no pots estimar-les però elles creuen que sí.
Les Nines 