Les Nines

Laura Borràs anirà molt probablement a la presó, però no per ser independentista, ni per ser Laura Borràs, sinó per ser una política que, si la sentència confirma les acusacions, va fer servir diner públic d’una manera inadequada.

L’excés de severitat amb què es qualifiquen i castiguen aquestes irregularitats no té res a veure amb el procés independentista sinó amb la resposta extremadament populista que es va voler donar des dels governs a la crisi del 2008, endurint el Codi Penal per als polítics que fossin condemnats per corrupció. Ara gairebé tot és corrupció, tal com gairebé tot és una agressió sexual. Em sembla malament que Laura Borràs sigui condemnada a sis anys de presó pel que va fer, tal com em sap greu que l’exalcalde de Sabadell, Manuel Bustos, sigui a la presó per haver-li llevat dues multes d’aparcament a la seva dona. 

Però no em sembla cap persecució concreta contra ella, ni el fet de la seva presumible condemna, ni els anys de presó que també presumiblement li cauran. No sóc partidari de posar ningú a la presó per delictes econòmics. De fet, penso que a la presó només hi haurien d’anar aquelles persones manifestament incapacitades per viure en llibertat, com els terroristes o els violadors. La presó hauria de ser un ultimíssim recurs i no un escarment, i molt menys quan hem tingut molts anys i moltes ocasions per comprovar que tancar la gent en una gàbia no produeix cap efecte dissuasori, tal com a la pena de mort no ha rebaixat la criminalitat als Estats Units.

Laura Borràs no és víctima d’Espanya, ni de cap persecució contra els independentistes, sinó més aviat del populisme que ella encarna i exerceix en el seu àmbit concret, que és l’independentisme. El que durà Laura Borràs a la presó és la mena de política que Laura Borràs han practicat des de fa molts anys. Polítics com ella han enrarit l’ambient i la convivència de manera que tot s’ha acabat tornant un linxament incivilitzat i tercermundista en què la raó ja no importa i el sentit comú es considera una excentricitat feixista. També és cert que en el cas concret de Borràs, el menyspreu de la Llei li ha acabat passant factura, perquè la Llei existeix, la Llei és important, i qui se la salta n’acaba pagant sempre les conseqüències. Entenc que ella, després de tants anys d’haver-se acostumat al sentiment d’impunitat, se senti estranyada ara que arriba el temps de les conseqüències, i busqui culpables imaginaris, però si aconsegueix prendre una certa distància sobre el que li està passant i ho analitza amb fredor, s’adonarà dels disbarats que ha fet i procurarà en el futur esmenar-se. És tan poc probable que això passi com que eviti la presó: aquest peix que es mossega la cua sol ser habitual entre delinqüents, que per això acaben com acaben.

Hauríem de tornar a entendre’ns sobre la idea d’un pacte més civilitzat. Aquests anys de populisme no ens han fet cap bé. Hem tingut populismes de tots els colors, tot i que el populisme fundacional cal atribuir-lo a Ciutadans, que es va inventar aquest costum tan lleig de fixar-se en els defectes del altres en lloc de les seves virtuts. Des d’aleshores hem assistit a espectacles molt poc edificants i a una interminable i amarga corrua de tarats que han fet del nostre debat públic una autèntica calamitat. Després de Ciutadans va venir Podemos, amb la seva retòrica veneçolana, però d’escissió en escissió ha anat perdent importància, tot i que el seu gran acte final serà fragmentar fins a tal punt l’esquerra que permetrà que la dreta, i el que ells en diuen l’”extrema dreta”, arribin a governar. Els populismes es caracteritzen gairebé sempre per aconseguir exactament el contrari d’allò que es proposaven. És el mateix que li ha passat al populisme independentista, que també va camí de la irrellevància amb les seves cainites escissions, no només dels partits polítics sinó també a les organitzacions de carrer, sobretot l’ANC i la insòlita col·lecció de pallassos que la lideren.

Hauríem de tornar a aigües més tèbies, evitar el linxament, no convertir l’adversari en enemic, no expulsar el discrepant del terreny de joc dient-li feixista per qualsevol cosa, i procurar fer del risc cultural d’entendre l’altre la nostra carta de ciutadania. Si no tenim la mínima humanitat de reconèixer en el diferent a un interlocutor vàlid, no podrem construir un país on sigui agradable i possible conviure. El que hem fet de 2017 fins avui no es pot dir que ens hagi fet més feliços, ni més rics, ni que ens hagi apropat més a cap dels nostres objectius, siguin quins siguin aquests objectius, i sigui quin sigui el bàndol, per dir-ho en el llenguatge prebèl·lic que lamentablement encara avui està de moda.

Que Laura Borràs vagi a la presó sis anys és un defecte del sistema. Però d’un sistema que ella n’és essencialment autora i responsable.