Les Nines

L’escàndol de Tito Berni, un polític socialista que cobrava en diners i en espècies per fer favors polítics i altres concessions. Grans titulars als mitjans de comunicació, periodistes altament indignats. Ni l’extrema vulgaritat dels personatges, ni que se sentin reconfortats amb un lleure tan xaró és una novetat, perquè estem prou acostumats a veure persones que no van resoldre de joves les seves vanitats i que encara de grans necessiten omplir la banyera de putes. Però aquestes transaccions ens indignarien menys si no fóssim tan hipòcrites. Qualsevol director de diari o empresari de mitjans de comunicació que llegeixi aquest article amb calma i sense ràbia, haurà de concedir que agraeix allò que cobra, o que almenys ho pren molt en consideració. Tots som sensibles a allò que cobrem i tots som amables amb qui ens paga. Si els lectors o els oients o els telespectadors sabessin com es financen els seus diaris, les seves cadenes i les seves ràdios veurien que hi ha entendridores coincidències entre qui aporta els diners i el grau d’entusiasme amb què els seus interessos són defensats en aquell mitjà.

Després hi ha bellíssimes llibertats -poques- i heroïcitats concretes -encara menys-, i encara que no està bé que ho digui jo, les més notables que he vist últimament a Espanya són les que el meu editor ha fet per defensar-me de la crema per articles que vaig escriure -sense adonar-me’n- contra la línia de flotació financera de l’empresa.

Els mitjans hem de fiscalitzar el poder però hauríem de ser també una mica més sincers i no situar-nos sempre en un pla moral superior quan moltes vegades fem el que tan severament retraiem a l’altre. Espanya és que a l’histèric dels matins li paga el sou la seva musa. El diari que més defensa la distribució de la riquesa se la queda tota per a ell i és ingent la quantitat de diners públics que ha necessitat i necessita per mantenir-se flotant, malgrat la ruïna. Catalunya és el mateix, versió més asfixiant i pagesa.

És per posar un exemple de cada, però la llista és infinita. Potser sense senyoretes, perquè ja ens oferim nosaltres. Podem donar notícies, però per donar lliçons, i tan valentes, hauríem de pensar en les nostres vides. Tito Berni i els seus amiguets són uns horteres, però el periodisme particularment català, ni en general l’espanyol, que tan altivament s’han vessat en la seva denúncia, no podrien sobreviure sense les enormes quantitats de diners públics que reben, molt superiors a les que van suposadament servir per comprar el diputat socialista. Si un dia “els polítics” -i dic “els polítics” a la manera del menyspreu amb què la racaille ho diu- s’armessin de valor i publiquessin els diners i els favors -condonacions de deutes als bancs, publicitat extra de les empreses del Ibex- amb què han ofrendat els mitjans de comunicació que tan durament els tracten, molts fums baixarien a Espanya.

Tito Berni seria igualment jutjat i eventualment castigat però ens estalviaríem el tercermundisme dels fariseus llençant-li pedres des de la banda.