Les Nines

Dijous a la llotja del Bernabéu vaig veure Joan Laporta destruït. Em va fer llàstima. Fa temps que m’ha decebut de totes les maneres que un home pot decebre un altre home, i és veritat que en els últims temps he escrit opinions i informacions dures -dures entre d’altres coses perquè són certes- sobre la seva segona presidència. Però aquest no és un article sobre els seus greus manaments morals, per dir-ho de la manera més delicada, sinó un article desolat per veure’l tant desbocat i ferit, amb aquesta ansietat tan tràgica que l’està consumint i que si no s’atura el matarà. Quan has estimat algú no deixes mai del tot d’estimar-lo, encara que t’enganyi, encara que et maltracti, encara que faci tot el possible per trepitjar la vostra amistat. Suposo que per això quan el vaig veure dijous no vaig tenir cap altre sentiment que el de la pena de veure’l tan dut pels seus dimonis. Estava gras, molt gras, però sobretot inflat, inflat com s’inflen els homes que encadenen un excés amb l’altre i que quan es queden sense forces han de recrear-se-les.. 

De les seves constants visites als lavabos se’n va adonar tothom, i dels sorolls que hi feia i de com compensava posant-se col·liri. Joan Laporta és una bona persona amb massa urgències i massa cíniques. De fet, és tan bona persona que no sap gestionar sense angoixa els enormes disbarats que està fent en aquesta seva segona etapa de president, i si no hi posa remei, només l’esperen o bé una mort sobtada, per un atac de feridura o per un infart; o bé mica més a llarg termini, un horitzó penal francament complicat.

Em sap greu, Jan, que hagis caigut en aquest pou i que visquis envoltat de covards incapaços de dur-te la contrària i d’ajudar-te. Em sap greu que estiguis cerclat de persones tan mesquines, que potser creus que són els teus amics, però que s’aprofiten de la teva posició en lloc d’obligar-te a l’esforç de tornar a prendre les brides de la teva vida. Era humiliant com parlaven de tu dijous, alguns dels seus acompanyants, mentre anaves i tornaves del bany a fer sorolls i a posar-te gotes als ulls per compensar el que tu ja saps que compensaves. Si els haguessis sentit com jo els vaig sentir, entendries en quin forat estàs i amb quina gentola. Tu solies ser un home atractiu, agradable, sempre un punt excessiu, com ho som les persones alegres i que estimen, però també sempre dins d’un control no només físic sinó també ètic i fins i tot espiritual. Tot això ja no hi és, Jan. El teu deplorable estat físic no és altra cosa que el mirall de la teva esllavissada interior, com un gran allau que ha sepultat la llum i l’esperança que hi havia amb tu i tot ho ha tornat tenebra. 

Els sorolls que feies al lavabo mentre et posaves les gotes, o quan et tancaves al compartiment, eren un espant, i quan sorties tothom es posava a comentar-los. Alguns madrilenys que sempre t’havien admirat quedaven glaçats veient com t’has degradat. No ho deien escarnint-te, sinó perquè es quedaven materialment glaçats quan et veien passar. Encara hi ets a temps, estimat amic, si és que en nom del que fórem em permets que et torni a dir així. Ets a temps de deixar els excessos, de desintoxicar-te, de dur una vida més endreçada. Has de fer-ho per tu, pels teus fills, i per les persones que de veritat t’estimen, que per descomptat no són les que et riuen les gràcies per no perdre el favor del president.

Pel que fa el Barça, no pensis que els fitxatges fets a través d’amics o familiars no deixen rastre. Conec dos periodistes que estan investigant on van anar a parar els 10 milions de comissió per fitxatge de Lewandowski. Tothom sap sumar, Jan: i 9+1 efectivament fan 10. Però el que sobretot has de fer és rectificar l’escàndol dels turcs, perquè si no rectifiques t’ho trobaran, i quan et dic “t’ho trobaran” vull dir que t’ho trobaran tot, i t’ho trobaran amb mala llet, i serà molt més gros el que preu que acabaràs pagant que el que esperaves guanyar-hi.

Ja sé que no em faràs cas i que a més a més t’enfadaràs, i que en aquest article no hi veuràs el traç de cap amor sinó només una manera d’exposar-te i d’atacar-te. Sé que no servirà de res, però deixa’m dir-te que el traç de l’amor hi és, i que no hi ha cap atac, i que si continues com fins ara prendràs un mal irreparable. Pensa. Calma’t. Mereixes un destí molt millor que el que t’estàs llaurant.

Aquesta és la diferència més gran que avui hi ha entre tu i jo, Jan: que jo crec molt més que tu que el bon noi que solia haver-hi dins teu encara no ha mort del tot i vol salvar-se.