Les Nines

Mundo Deportivo, Sport i Ara van informar ahir d’una querella que vol posar-me el president del Futbol Club Barcelona, Joan Laporta. És lògic que publiquessin aquesta informació, lògic i necessari. Tan necessari, i tan lògic, com que durant els mesos anteriors haguessin informat dels excessos presidencials, de l’escandalosa adjudicació de les obres del Camp Nou i del fitxatge de segons quins jugadors amb segons quins representants. La suposada premsa esportiva catalana tampoc no ha fet mai cap referència a la preocupació que hi ha en l’entorn del Jan per la seva salut.

Per tant, han informat legítimament de la interposició d’una querella i no dels motius pels quals ha estat interposada, perquè si ho feien quedaven al descobert els seus greus mancaments com a periodistes. Han informat de l’última parada d’un tren sense explicar d’on ve el tren ni què transporta. Aquest és el periodisme català: cap mitjà no gosa ni tan sols relacionar-se amb la veritat, encara que només sigui per negar-la. Aquest és el periodisme català, sobretot l’esportiu: propiciar linxaments per poder-se sentir representat en una identitat tan col·lectiva com fraudulenta.

Uns mitjans mandrosos, uns periodistes captius, l’actualitat del Barça és més que mai una pel·lícula freda i descarnada i són a l’abast de tothom les imaatges. Dir que no les veus és no voler veure-s’hi gens. Negar-les és negar l’evidència; i limitar-se a dir que Laporta vol posar una querella, com si fos del no-res, és una bandera blanca de rendició d’uns periodistes que no tenen ni dignitat ni valor per exercir el seu ofici.

No hi ha res de nou i és el que sempre passa a Catalunya amb la premsa esportiva: l’etern retorn a la roda de premsa de comiat de Messi, en què totes les preguntes foren una minuciosa negació del periodisme i una demostració de fanatisme emocional de pa sucat amb oli que hauria d’avergonyir per sempre els qui les feren.

Amb una premsa digna, Laporta no s’hauria atrevit a arribar tan lluny. Amb una premsa no arrossegada, els turcs haurien de sortir en helicòpter del Camp Nou. Amb una premsa simplement correcta, Bartomeu no hauria pogut dur a l’abisme el club, ni uns jugadors en absoluta decadència no haurien pogut extorquir amb total impunitat el president. Però tothom va callar perquè la característica de la premsa esportiva catalana és callar. La idea de barcelonisme de la premsa esportiva catalana és callar, no explicar el que passa, i per tant permetre-ho, i per tant ser-ne còmplice, i per tant ser-ne culpable. Tothom sap que els terminis i el pressupost de Limak és impossible, manifestament impossible, i que ha estat l’excusa trampa per justificar una adjudicació impresentable. Però qui ha dit res? Qui ha explicat que els turcs són una enredada calculada i motivada? Jo, només jo. I Marcos Lamelas a El Confidencial.

La querella que Laporta presentarà no crec que arribi ni a judici; i si hi arriba no serà mereixedora de cap condemna. Els problemes entre el Jan i jo, més d’hora que tard s’arreglaran. L’equip trobarà maneres de guanyar i també a Europa. Xavi és l’entrenador? Al Jan no li ha agradat mai i si ara no el tingués, no correria a fitxar-lo. És igual, n’hi ha molts més, o potser Xavi acaba funcionant. Pel que fa a l’Estadi, quan bandegem els turcs, o els buidem l’adjudicació de contingut, i fem una adjudicació raonable, o una subcontractació que limiti l’abast de la lesió, amb un pressupost de pel cap baix 1.500 milions, un termini de 3 anys i mig, i una gradualitat que permeti l’equip continuar jugant al Camp Nou per no perdre el taquillatge de cada partit, les obres es podran fer perquè aleshores tindrem el finançament que ara se’ns nega per motius evidents. Tot això acabarà arribant si el president es calma, si deixa de cometre errors estúpids, si parla amb les persones adequades i si no juga a perseguir fantasmes.

El que no canviarà és que continuarem tenint una premsa esportiva que no fa la seva feina, que si demà el Jan patís un infart tots dirien que no es cuidava però ho dirien per primera vegada, com uns covards, quan ja el president no tingués cap possibilitat de defensar-se; una premsa catalana per a qui si l’adjudicació turca es revoca o es buida de contingut, o es declara fraudulenta, també seria com una sorpresa i ho haurien d’explicar tot de cop, copiant però sense citar -com fan sempre- els meus articles de setmanes i mesos anteriors.

Segons aquesta premsa, tot el que avui passa al Futbol Club Barcelona és que el seu president m’ha posat una querella. Una querella que tothom amb dos dits de cervell sap que no anirà enlloc; però per uns motius que existeixen, que ens poden posar en situacions impossibles si no es corregeixen, i que per descomptat no han estat explicats per aquests periodistes que després s’escandalitzen quan passa el que passa i tots corren a fer-se els indignitats de qualsevol ultratge.

Aquests periodistes que converteixen el seu ofici en un mural per penjar-hi les seves fantasies, i aquest mural en una catifa per trepitjar-la tantes vegades com els calgui.