La comanxe d’anit que ja se’n va. Sabina ho canta. I jo purgo els excessos. Quin matí lent. Atroç vertigen estomacal. Fa mal el cos i la mala consciència. Ibuprofè, redempció. No em puc concentrar en res. Mareig incapacitant. Greus incomoditats. Tinc un dinar que no penso cancel·lar. No és seriós que altres paguin els meus rampells. Arribo a Alkímia amb una mica menys de la meitat del que sóc, però puc dissimular. La conversa m’interessa tant que reneixo, encara sense gana. Els meus amics remuguen -remuguen- quan els anuncio que no puc menjar, però sóc molt conscient del poc marge que tinc. Infusions, lamentable.
Dinar amb molta informació, molt veloç, cent mil articles s’obren amb ramificacions denses i escabroses. M’oblido del dolor però quan penso si de debò se n’ha anat, noto que encara hi és. Vichy amb gel. Algunes dades les intento memoritzar. El plat que arriba és un Everest d’angules sobre un ou ferrat. El meu cos es divideix en dos. El que encara està ressentit i no vol tornar a les fondàries del dolor de les hores prèvies i el que brutalment estima aquelles angules carnoses, tan bonic el contrast gris i blanc. Sé que no hauria de menjar res o un arròs bullit. Me l’ha ofert el xef Jordi Vilà abans de començar. També sé què em fa feliç i entre aquestes angules i jo hi ha alguna cosa personal.
Pel goig dels meus companys de taula demano al Jordi que també a mi me’n posi un plat, i m’hi llenço foll de plaer, oblidadís de qualsevol dolor. Encara sóc més esperit que estómac, i me’n alegro. Encara pot més el meu instint del que és fabulós que el brut trànsit intestinal. No ens salva mai l’ortodòxia. L’ortodòxia serveix per agafar el metro, o encara pitjor, l’autobús. L’ortodòxia serveix per quan no tenim res a dir-nos i no sabem aprofitar el regal de cada dia. El que en salva és el salt mortal, el prodigi, l’esperança. La redempció no és la culpa, sinó l’amor. Això és el que sempre oblidem de Déu. Ell sempre té per a nosaltres oberts els braços i a la sortida del túnel de la meva nit de buit moral no hi havia un infern, no hi era ell girat d’esquena sinó un ou ferrat amb angules, sinuós, pletòric com els dons del pleniluni, redemptor en la joia, rebel, contrari a les convencions, compassiu amb el jo que s’erra, còmplice amb el jo que encara vol la llum, bonic com ens agraden les coses boniques.
Déu no es cansa mai de perdonar-nos. Som nosaltres que ens cansem de demanar angules.
Les Nines 