Hi ha un episodi de The Crown en què Diana vol fer-li al llavors príncep Carles un present especial i es disfressa de Christine Daae i li canta una de les cançons del Fantasma de l’Òpera. Carles mira horroritzat el vídeo que la seva esposa li regala i després parlar amb Camila i li explica fins a quin punt li ha semblat ridícul. Entenc el príncep Carles, perquè recordo les vegades que han volgut agradar-me amb oferiments que em posaven nerviós i que de fet em feien molta angúnia. Però a mi també m’agrada el Fantasma de l’Òpera, i persones que estimo i respecto me l’han menyspreat una i mil vegades, alguns perquè són amants de l’òpera de veritat, i pensen que el concepte d’òpera rock és en ell mateix una irreversible horterada, i d’altres perquè els musicals els semblen en general un entreteniment per a dictadors sudamericans retirats. Això dels dictadors sud-americans m’ho va dir el meu enyorat Joan Ollé i la veritat és que em va fer riure molt.
Em sento especialment ridícul quan alguna cosa que per a mi té prestigi miro d’oferir-la i me la tornen rebregada de mala manera. Jo seria un ídol de mi mateix si fos capaç de seure al piano i cantar una cançó com Lluís Llach, i en canvi la majoria dels meus amics intel·ligents, cultes, i delicats, riurien de mi si de sobte em posés a fer-ho, per molt bé que em quedés la cançó i l’acompanyament.
Fixem de molt petits el nostre sistema de fascinacions. Després afegim referents i n’hi ha d’altres que cauen, però l’àlbum de cromos, l’Olimp, es crea en els anys més tendres i viure consisteix a anar omplint cada casella amb una experiència del que tant ens meravellava. No sé com quedaria en una conversa adulta si digués que el meu somni era ser el porter del Barça, Lluís Llach o Paul Simon. Quan camino sol pel carrer jugo a imaginar que sóc un altre, o que tinc diners que no tinc i puc fer feliços els meus amics molt per damunt de les meves possibilitats reals. Imagino el moment dolç de dir-los: a partir d’ara no has de patir per res, perquè jo tinc molt més del que et fa falta. Quan la imminència de la meva realitat m’angoixa o em preocupa tinc aquesta manera d’evadir-me, i la veritat és que mentre dura la passejada, i la fabulació, no recordo en absolut els problemes i aconsegueixo traslladar-me a la ficció que recreo. Si les imatges que projecto en la ment es fessin públiques i els meus amics les poguéssim veure, no sé què pensarien de mi. Potser s’irritarien com Carles quan Diana li mostra la cançó que li ha dedicat. Potser pensarien que no hi sóc tot, i farien amb la fesomia com un gest.
En aquesta escena tots volem ser Carles, elitista i lluny de l’abast mundà; i Diana queda com una dona emocional, ridícula, excessiva, insofrible, tonta. Em dol però he d’admetre que m’assemblo més a la princesa morta, que li deien del poble, que al príncep estirat que preferiria ser. Dins meu hi ha com en Diana un hortera emocional, un amant dels musicals i un que se sentiria un heroi davant dels altres si fos capaç de cantar com Michael Crawford.
M’esforço per agradar. De vegades forço el posat. Tots ho fem. No és una excusa, és simplement que tots ho fem. Però en el meu fang intern la figureta està feta d’una manera molt concreta, i tot sóc jo, i no és negociable, i no hi ha remei; i tot hi remet sobretot quan més sol em quedo al mig de la pista del circ amb tot el públic rient.
Les Nines 